Davant l’emergència climàtica que viu el planeta, la indústria està sempre a l’ull de l’huracà. Al nostre territori la química té un pes importantíssim i, per extensió, en termes mediambientals també està sotmesa a pressió. Ja fa temps que les grans corporacions han adoptat per a elles el llenguatge dels moviments socials que, de forma altruista, busquen un canvi de paradigma que faci del nostre món un lloc més just i sostenible. Com a exemple, avui en dia, tots els bancs diuen que són socialment responsables i totes les indústries, sostenibles. Però del dit al fet de vegades hi va un abisme.
Carles Navarro, president de la Federació Espanyola d’Indústries Químiques (Feique) i director general de BASF península Ibèrica, va participar al Bon dia Tarragona de dimarts passat a la Cambra de Comerç de Tarragona. Sota el títol, «Indústria química, un futur sostenible», Navarro va fer una diagnosi de la situació de l’empresa química que va servir els no experts en la matèria per veure la bonança del sector, tot i la decàda tumultuosa que ha viscut l’economia catalana i mundial. Navarro va contraposar el creixement del 17% de l’activitat manufacturera de la indústria química des de la crisi al -21% que pateix el global del sector. «La indústria no s’ha recuperat de la crisi mentre que nosaltres estem un 17% per sobre», apuntava el president de Feique.
Amb prop de 200.000 llocs de treball directes arreu de l’estat, 11.000 a Tarragona, Navarro treia pit esgrimint que «la indústria química és la vacuna contra la crisi».
I, a més a més, despuntant optimisme de cara als pròxims anys: «el 95% de coses que es fabriquen tenen la intervenció de la indústria química en algun punt del seu procés, per tant, si l’economia productiva puja, la indústria química puja per definició».
Però no tot poden ser flors i violes: el preu de l’energia i la manca d’un corredor mediterrani resten competitivitat al sector. «Només un 5% del transport de mercaderies del país es fa a través de ferrocarril mentre que Alemanya o Bèlgica ronden el 20%», assegurava Navarro, recordant que el transport per ferrocarril és més barat, més segur i menys contaminant.
I en aquest darrer concepte va raure el pal de paller de la conferència o, si més no, el diferencial respecte als seus predecessors. «Si no fem el necessari per mitigar, per reduir l’aportació de CO2 a l’atmosfera, el 2050 tindrem un esclafament inadmissible», res de nou, cert, però acompanyat de tres veritats que no senten prou sovint les grans corporacions: «si ens carreguem el planeta no tindrem economia que valgui», «qualsevol sacrifici que fem ara en forma de més inversions o baixada del nostre rendiment empresarial no és res en comparació amb el que pot representar per a l’economia quedar-nos sense el planeta» i «hem de posar l’economia circular per sobre de la linial».
Un al·legat a la sostenibilitat que convenç més que les frases furtades als moviments socials dels departaments de màrqueting i comunicació de les empreses de l’IBEX35, però que caldrà veure posat a la pràctica.