El Joan Martínez va viure de primera mà l’aplicació del 155. Ell en va ser un dels damnificats quan ocupava el càrrec d’assessor del secretari general de la Presidència de la Generalitat. Periodista i escriptor, va respirar l’envergadura del que estava vivint i no va perdre el fil dels esdeveniments posteriors al seu acomiadament. El resultat és el primer llibre que explica què va significar i els efectes que va tenir l’aplicació d’aquest polèmic article que va fer trontollar els fonaments de la Generalitat.
El 155, tu el vas viure, oi?
Vaig viure el principi. En el primer capítol explico la meva última setmana a Palau i les sensacions que tenia aquells dies que van estar marcats pel so de les hèlixs d’un helicòpter que va sobrevolar el Pati dels Tarongers durant tot aquest temps. Va formar part del paisatge del dia a dia, juntament amb la policia, la sensació de seguiment, els telèfons punxats…
Déu ni do!
El Palau semblava una olla de pressió. A més a més, s’estaven decidint coses molt importants i alhora s’estava escampant la por psicològica de la mà de l’estat. Com l’helicòpter, la por era una cosa que venia per quedar-se. I, justament, la por és un dels elements que he viscut molt al llarg del llibre.
Per què?
En el llibre entrevista 26 persones, sis de les quals són anònimes, això sense comptar les persones que no han volgut participar-hi. I, fins i tot, algunes de les que parlen, no t’ho volen explicar tot.
Què més transmeten aquests testimonis?
El llibre i, per tant, el 155, es resumeix en quatre conceptes: la por, la inconstitucionalitat en el model d’aplicació…
Vols dir que no es podia aplicar tal com es va fer?
El 155 parla de fer complir la Constitució a les autoritats locals. No parla de destituir un president i un govern, de dissoldre un Parlament… Això ho deia la negociació prèvia a la Constitució durant la ponència de debat sobre l’article 155.
Una proposta d’abans del 1978!
El model d’article 155 que volia l’aleshores Alianza Popular parla de convocar eleccions en tres mesos, de dissoldre el Parlament…
Però això no es va incloure a la Constitució…
Això no es va incloure. Es va rebutjar. Però el PP decideix que el model a seguir és el que no es va incloure.
Amb el suport de C’s i del PSOE.
Sí, perquè hi havia la percepció que el Govern català havia estat tan dolent i tan il·legal que s’havia de castigar amb acarnissament. I, per tant, el PP va tenir carta blanca absoluta per fer el que va fer. Fins i tot, per fer servir un model que no era constitucional.
Abans parlaves de quatre conceptes…
Un altre d’important és l’obsessió de Madrid per quatre accions de Govern que no han entès mai: Exterior, Mossos, Mitjans de comunicació i Ensenyament. A Exteriors van fer una carnisseria absoluta perquè no els agradaven els missatges que donaven d’Espanya arreu del món. Fins i tot van dissoldre il·legalment un consorci amb més de trenta patrons com el Diplocat. Pel que fa als Mossos, el problema amb aquest cos comença el 17 d’agost, quan una policia sense mitjans desarticula una cèl·lula terrorista en tres dies. L’actuació posterior a l’1-O és un element més, però el que més va molestar l’Estat espanyol va ser la projecció internacional dels Mossos després dels atemptats. De fet, Interior va ser l’única conselleria on van posar un secretari general de Madrid. I, a partir d’aquí, van canviar les directrius d’actuació dels Mossos.
Això em fa pensar: continuem arrossegant els efectes del 155?
No, perquè aquest Govern ha fet canvis dràstics. L’única cosa que ha quedat del 155 és la por.
Por que el tornin a aplicar?
Que el tornin a aplicar i a fer segons quines coses i a parlar-ne. El secretari d’Exteriors feia una metàfora sobre per què els secretaris es van decidir marxar: «que el malalt quedés en coma però que no fos mort terminal». De manera que quan arribés el nou Govern, el malalt es pogués revifar. I, de fet, s’està fent, de mica en mica.
Són els que van mantenir la Generalitat viva els que parlen al teu llibre?
Sí, bàsicament recullo les veus dels secretaris generals i els directors generals que es van quedar als departaments perquè són els que coneixen la història. Els secretaris generals es van quedar com a murs de contenció i això ho explico molt perquè hi ha gent que els acusa de col·laboracionistes. Es va arribar a un pacte perquè les ordres que venien de Madrid es donessin directament als secretaris generals, no als funcionaris. Ells assumien ordres, però també males maneres, empipades… tot. I ells ho traslladaven intentant que el malalt quedés en coma. Ells són els protagonistes.
Quin és l’objectiu del llibre?
El 155 ha estat un període fosc a la història de Catalunya. I és un període que des de l’Estat es vol que es passi ràpidament com si fos un 155 innocu, amable, molt professional… però, en realitat, el 155 va ser més desolador i va provocar més efectes que el que la gent es pensa. El fet que les escoles i els hospitals funcionessin no reflecteix el tsunami que estava intentant desfer totes les estructures de la Generalitat. El que passa és que va haver-hi un compromís per part de les persones que es van quedar perquè la ciutadania, en cap cas, es veiés afectada pel 155. Però, des d’un punt de vista polític, va haver-hi un seguit d’instruccions, de mesures, de normes que es van fer fora de la seva pròpia llei, fora de les normes bàsiques d’educació i que, des de la meva humil perspectiva, s’havien de saber.