Tarragoní, químic en l’especialitat de Quàntica i màster en Astronomia i Astrofísica, el Joan Anton Català és un apassionat de la natura. Un anhel per entendre el comportament del cosmos que es contagia fàcilment quan el llegeixes o el sents per la ràdio, mitjà en el qual col·labora molt sovint. Autor del llibre Retrats d’un univers sorprenent i de l’obra de narrativa juvenil Projecte Galileu, ara presenta 100 qüestions sobre l’univers amb l’editorial Cossetània. Totes les seves obres tenen un element comú: ajudar-nos a entendre allò que ens envolta sense necessitat de tenir coneixements científics. Segurament és agosarat descriure’l com el Carl Sagan català, però els periodistes hem d’explicar molt en molt poc espai i no se m’acut una comparació més encertada.
M’equivoco si et descric com el Carl Sagan català?
No, si us plau, no ho facis. Carl Sagan és un referent en el tema de la divulgació científica però mai admetria cap tipus de comparació amb ell. No n’hi ha hagut cap altre com ell. És el model a seguir perquè va trencar una aproximació molt seriosa de la ciència i es va atrevir a enfrontar-se al gran públic no només amb Cosmos sinó també amb moltes coses que va fer a la NASA.
Estic llegint ‘Retrats d’un univers sorprenent’.
Ah, sí? I què et sembla?
Penso que, quan els expliques, els fenòmens del cosmos són fàcils d’entendre.
Caram, que bé!
Dedueixo que el secret està en el vocabulari que utilitzes?
Sí. La divulgació és un equilibri complex entre la veracitat i la simplificació. Lamentablement els científics hem tingut la tendència de no pensar a qui ens estem adreçant i utilitzem terminologia que a nosaltres no ens sembla complexa però que per al gran públic sí que ho és. Per això cal simplificar, tot i que no és fàcil.
I amb un toc d’humor, no?
Si pots, també. Per trivialitzar. Sembla que la gent té por a l’astronomia perquè ho veu molt complicat. Jo he optat sempre per una vessant humanística de l’astronomia. «Nosaltres venim d’allà», «és la nostra història», «estem fets de pols d’estrelles», «tu vas començar a néixer fa 13.000 milions d’anys amb el Big Bang»… sempre utilitzo frases d’aquest tipus més que no pas «fa 13.000 milions d’anys del Big Bang». Per tant, sí: humor i humanisme. Perquè si primer no enganxes el públic així, permetent-li fer volar la imaginació, és molt difícil que després li puguis explicar l’expansió de l’univers.
Fan falta més divulgadors científics al nostre país?
Sí. Un investigador, en principi, no té interès a divulgar perquè prou feina té a investigar i gestionar els recursos de què disposa. Les universitats i els centres de recerca obliguen els científics a divulgar per aconseguir fons o justificar-los, però molts no tenen el perfil o el tarannà per fer-ho. Fa falta aquest científic divulgador i més en un moment com ara, en què la gent té molt d’interès en allò que passa.
‘100 qüestions sobre l’univers’, és un exemple del que diem: divulgació amb vocabulari planer?
Correcte. A més a més, aquest llibre té una cosa molt interessant, i és que a la col·lecció de Cossetània «De 100 en 100», has d’escriure cent capítols de, com a màxim, dues pàgines cadascun. Això fa que sigui un llibre de lectura fàcil que pots llegir en l’ordre que vulguis. Vas a l’índex i esculls els que més t’interessin en aquell moment sense necessitat d’haver llegit la resta. És un format molt atractiu.
És un llibre per llegir de nit?
No necessàriament, però si ho fas, somies millor (riu).
Jo ho deia per treure el cap per la finestra.
No, perquè, més que d’astronomia (que és allò que podem veure al cel) del que tracten és d’astrofísica: com funciona l’univers, com funcionen les estrelles, com va aparèixer la vida, què és un forat negre… llavors, no cal que miris per la finestra.
No, això no ho veuràs.
Però de nit, si estàs calmat, llegeixes un parell de capítols, tanques el llibre i penses: ostres, com deu ser caure en un forat negre? I això que una caixeta de llumins de la mateixa massa d’una estrella de neutrons pesaria 16 tones?
Algunes de les respostes que dones aquí, d’aquí a 50 anys ja no tindran validesa?
És possible. El Carl Sagan deia que «l’astronomia és una enorme lliçó d’humilitat» i això ho demostra la història de la humanitat, que ha rebut bufetada rere bufetada: ni som el centre del sistema solar, ni estem al centre de la nostra galàxia i la nostra galàxia és una de moltes que, si desaparegués, l’univers no ens trobaria a faltar. I el dia que descobrim vida fora d’aquest planeta serà la bufetada més gran perquè voldrà dir que ni la vida és propietat exclusiva d’aquest planeta.
I qüestions sense resposta.
Sí. Per exemple, com de gran és l’univers? Què hi havia abans del Big Bang? No ho sabem i és possible que mai ho puguem saber, simplement perquè estem dins de l’univers i no ens el podem mirar des de fora.
Quines qüestions has gaudit més plantejant-te?
Totes aquelles que tenen a veure amb la vida. Estem intentant entendre com és l’univers i no sabem com va aparèixer la vida, aquí, al nostre planeta. Mai hem pogut fabricar vida en un laboratori. No sabem com s’ho ha fet la natura per fabricar vida. Va venir de fora? Sembla que la vida només ha aparegut una vegada a la terra. Per què no hem trobat altres models de vida no basats en el carboni?
Parlant de vida, has dit que som pols d’estrelles?
Quan l’univers es va crear només hi havia hidrogen –l’element més simple i el que ho forma gairebé tot– i una mica d’heli. No hi havia res més. La resta d’elements s’han cuinat dins de les estrelles, uns enormes reactors de fusió nuclear que a partir d’elements simples fan elements complexos i generen energia en aquest procés. Com més gran és l’estrella, més elements pot fabricar i, quan moren, alliberen tot aquest contingut per enriquir l’univers. Per tant, al nostre cos viu del record d’una estrella que va viure i va morir perquè puguem estar aquí xerrant.
Davant d’això, com més coneixes el cosmos com et sents: insignificant o especial?
Afortunat. La natura s’ha pres moltes molèsties perquè tu i jo estem aquí avui, parlant: milers d’anys d’evolució, un univers perfecte per a la vida… És un préstec que ens ha fet la natura i que, quan morim, el retornem. Però qualsevol préstec es torna amb un interès i cadascú s’ha de plantejar l’interès que paga per al préstec de la vida, per aquest regal. Sí que ens sentim poca cosa veient l’univers, però alhora, pensem: quina fortuna tenir vida! Això ajuda a relativitzar els problemes.