El Montevideo era l’últim vestigi d’un món que ha quedat enrere. El més resistent al pas del temps dels nombrosos prostíbuls que va tenir el nucli urbà de Tarragona ha tret les llums vermelles i les cortines opaques per donar-se a conèixer com un bar més. Quan ens adonem d’aquest fet, recorrem a Ferran Gerhard per confirmar que l’últim bordell de la Part Alta ha canviat el model de negoci i perquè ens faci més entenedor el declivi d’aquests negocis. El periodista i escriptor va presentar una obra coral el passat mes d’abril, ‘Burdelatura’, on, acompanyat d’altres plomes de la ciutat, ens fa viatjar en el temps i viure una Tarragona, la del tardofranquisme i principis de la transició, en la qual el negoci de la prostitució estava en alça.
«Tarragona va ser, cap als anys seixanta i setanta, la segona ciutat de tot l’Estat amb més prostitutes per habitant després de Lugo», ens recorda Gerhard, que atribueix les causes d’aquest elevat nombre de bordells «a diversos factors: port, funcionaris, soldats, construcció de la petroquímica, amb un exèrcit de treballadors que venien de fora i no tenien la família; i, després, els capellans que…», diu deixant la frase inacabada per una rialla i concloent que «Tarragona ho tenia tot». Ho tenia tot perquè florís un negoci que s’aprofitava de la manca de llibertat que patia la societat de l’època. I quan parlem de llibertat no només ens referim a la sexual. Gerhard ens recorda que «als prostíbuls hi havia gent que no anava a cardar. Nosaltres de joves hi anàvem perquè era un lloc segur on podies parlar de política, ja que, com que subornaven els policies, no hi entraven», explica el Ferran. La idoneïtat del lloc per reunir-se i parlar sense exposar-se a la persecució policial ens la confirma la Margot, propietària del Montevideo, que ens descriu l’ambient que s’hi vivia a l’època: «tot aquest carrer estava ple de bars, però no molestàvem els veïns perquè tot el que passava, passava portes endins amb discreció». Quan ens explica amb nostàlgia que hi havia una botiga de roba a la cantonada del carrer Major amb el de les Cuirateries on «les noies» es guarnien, o els nombrosos locals que abans eren bordells, podem imaginar-nos per uns instants aquell món que molts no vam viure. Uns temps de dictadura en els quals s’obligava a viure, almenys de cara a la galeria, dins de la més estricta moralitat religiosa. «Ara la gent jove se’n va al llit amb qui vol tranquil·lament; abans no, pensa que durant el franquisme la religió tenia un paper molt fort. Una dona que follava amb el seu xicot era una puta… Era una altra mentalitat», comenta el Ferran.
És impossible no pensar en aplicacions de mòbil com Tinder, ideades per tenir sexe amb una altra persona sense compromís ni intercanvi econòmic. En menys de quaranta anys la mentalitat i els costums dels tarragonins han canviat tant que encara sorprèn que, fins fa unes setmanes, existís un prostíbul com el Montevideo. I, sorprèn encara més que no ha estat la Margot qui l’ha volgut convertir en un bar convencional. L’Ajuntament de Tarragona l’ha advertit que calia que s’adeqüés a la llicència, més de quaranta anys després de la seva obertura. Un fet que fa qüestionar la gestió que fa l’Administració, no només la local, d’un tema tan antic com la prostitució que viu de forma perpètua entre la il·legalitat i la permissivitat.
Segons el Ferran, el Montevideo era l’últim local d’aquestes característiques que quedava al nucli urbà. «A la part baixa tampoc en queda cap», explica el Ferran, que apunta que a Tarragona només queda la Riojana i, potser, «algun altre per la zona de la Tabacalera». A banda dels canvis socials esmentats, el periodista i escriptor tarragoní, també creu que aquest declivi ve donat per «l’entrada d’un altre tipus de prostitució: els salons de massatge asiàtics i la particular dins dels pisos. Els pisos són més discrets per als clients que els típics prostíbuls en els quals la gent et pot veure entrar».
I és cert, perquè en un barri com la Part Alta, no passaven desapercebuts els clients del Montevideo, únics coneixedors, fins fa poc, de les interioritats d’aquest bar que guarda tantes i tantes converses entre les seves parets. Per un temps encara veurem vianants mirant encuriosits l’interior del local que ara es mostra diàfan amb una carta de begudes penjada al costat de la porta. El Montevideo, tot i que reinventat a la força, ha tingut més fortuna que les nombroses façanes de vells bordells que resten tancades, tapiades i, amb alguns cartells rònecs que ens recorden que la Part Alta està més buida del que sembla.