Les sirenes ploren per la brutícia de les platges

El col·lectiu lamenta l’estat d’aquests espais naturals

Per . Actualitzat el

Sirenas Mediterranean Academy ha denunciat l’estat de les platges i del mar, ara que l’època estival fa mesos que va acabar i després de les pluges abundants d’aquests dies. Manifesten que les platges «s’han tornat en un abocador de brossa on tot si val».

Expliquen que aquest dimecres «com qualsevol matí, hem anat al encontre de la Sirena, i l’hem trobada a la Platja del Miracle contemplant el seu estat desprès d’un cap de setmana amb temporal de llevant. I aquesta imatge ens ha envaït el cor de tristesa doncs la mar havia vomitat tota la brossa que nosaltres llancem sense consideració: ampolles de vidre i plàstic, bidons d’oli, encenedors, taps de plàstic, bosses, sabatilles esportives, tetrabricks… i milers de partícules de plàstic petites i rodones que de mica en mica guanyen espai a la sorra de la platja. Si no fem res per aturar-ho en un futur anirem a prendre el sol a platges de plàstic».

Per això fan una crida a la ciutadania i a la classe política dient-los que «hem de ser conscients que tots som responsables de la salut del mar, i que la malaltia del plàstic es nostre. El mar ens dóna vida i cuidar-ho és un dret i un deure. Si continuem donant-li brossa ens tornarà brossa, i aquest matí la platja del Miracle ha estat un exemple».

Alguns residus triguen més de 4.000 anys en degradar-se

Alguns residus poden trigar fins a 4.000 anys en desaparèixer. Per exemple, les ampolles de vidre en qualsevol dels seus formats. Els gots de plàstic de un sol ús triguen més de 1.000 anys a transformar-se. El plàstic queda reduït a molècules sintètiques; invisibles però sempre presents. Les piles i els seus components són altament contaminants i no es degraden. La majoria tenen mercuri, altres també tenen zinc, crom, arsènic, plom o cadmi. Poden començar a separar-se després de 50 anys a l’aire lliure però se les enginyen per a romandre com a agents nocius.

Els encenedors d’acer i plàstic es prenen el seu temps per transformar-se, més de 100 anys. L’acer, exposat a l’aire lliure, comença a fer-se malbé i florir lleument després de 10 anys. El plàstic en aquest temps, ni tan sols perd color. Els embolcalls de tergopol que trobem en gran part dels articles electrònics no son biodegradables i el màxim que pot fer la natura amb la seva estructura és dividir els seus components en molècules mínimes.

Les bosses de plàstic per el seu gruix poden transformar-se més ràpid que les ampolles però la natura sol establir una dura batalla contra aquest element i en general perd o triga més de 150 anys.

Els taps de plàstic estan fets de polipropilè, el mateix material de les canyes i envasos de iogurt triguen més de 100 anys. Es poden reciclar més fàcil que les ampolles d’aigua mineral (que són de PCV, clorur de polivinil) i les que són de PET (tereftalat de polietilè).

Amb més de 100 anys també, les ampolles de plàstic són les més rebels a l’hora de transformar-se. A l’aire lliure perden la seva tonicitat, es fragmenten i es dispersen. Enterrades duren més. La majoria estan fetes de PET, un material dur de rosegar: els microorganismes no tenen mecanismes per atacar-los.

Les llaunes de refresc triguen un mínim de 10 anys en transformar l’estat d’òxid de ferro. A la intempèrie fan falta molta pluja i humitat per a aconseguir-ho.

Un aerosol necessita 30 anys per degradar-se per això és un dels residus més polèmics. Primer perquè en ser un aerosol ja és un agent contaminant pels seus CFC (clorofluorcarbonats), també perquè la seva estructura metàl·lica es fa resistent a la degradació natural i fa que el primer pas sigui l’oxidació.

Els taps d’ampolles tenen un aliatge metàl·lica que pot semblar candidat a una degradació ràpida perquè té poc gruix. Però no és així. Primer s’oxiden i a poc a poc la seva part d’acer va perdent resistència fins dispersar-se.

Un bric no és tan tòxic com imaginem, encara que triga aprox. 30 anys a degradar-se completament. El 75% de la seva estructura és de cartolina (cel·lulosa), el 20% és de polietilè pur de baixa densitat i el 5% d’alumini que resulta ser el que tarda més a degradar-se.

D’un a cinc anys triga en descomposar-se el paper compost per cel·lulosa, una burilla amb filtre i un xiclet mastegat.