La derrota en la batalla de l’Ebre va deixar exhausta la rereguarda catalana. Catalunya havia perdut la capacitat de resistència. Els avanços dels exèrcits franquistes van incrementar el nombre de refugiats (superaven gairebé el milió, la quarta part de la població catalana) i aquesta superpoblació agreujava encara més els problemes de subsistència, que van esdevenir irresolubles.
La gana es va convertir en la preocupació cabdal dels catalans. A més, la producció industrial, des de l’ocupació franquista de les centrals hidràuliques del Pirineu, havia caigut en picat i, des de 1938, els bombardejos franquistes sobre la població civil, l’arribada del front de guerra al país i la mobilització general (la famosa lleva del biberó) havien militaritzat la societat fins a l’extenuació.
En aquest context, les tropes franquistes tenien el camí gairebé lliure per iniciar l’ocupació militar de Catalunya. El 23 de desembre va cedir el front del Segre i el 15 de gener de 1939 s’iniciava l’ocupació de Tarragona. «Era el final de la guerra i la gent ho desitjava», explica l’historiador Xavier Tolosana, «però el que no sabien és que era el principi de la repressió franquista».
El testimoni de Josep Maria Prats, 75 anys després
Els dies abans de l’ocupació, Josep Maria Prats Biarnès era un jove de 22 anys que treballava a Tarragona Ràdio amb Josep Maria Tarrassa. Ens explica que, la matinada del 14 de gener de 1939, «dos policies de la Generalitat van trucar a la porta de l’emissora per destruir els aparells radiofònics, coneixedors que l’ocupació franquista era imminent». Recorda que aquella nit va acabar dormint a casa del seu amic Maginet, al carrer de Santa Anna, i que el 14 de gener els bombardejos a la Part Alta de Tarragona es van succeir com mai abans.
«Vaig córrer fins al refugi que hi havia al final del carrer de Santa Anna, arribant a la plaça del Fòrum», narra un dels pocs testimonis vius del moment, «baixant les escales, vaig veure tot d’espelmes enceses i matalassos per terra. Aquell dia, els bombardejos franquistes van matar una senyora que vivia al carrer de la Merceria». «L’endemà vaig anar a la plaça del Rei i vaig veure el creuer Canarias amb els seus canons apuntant a Tarragona», explica Josep Maria Prats, que recorda escenes de pillatge a «l’església de la Sang de la mateixa plaça i a la Casa Malé del carrer Portalet».
Explica que, acompanyat del seu amic Josep Maria Tarrassa, van anar a la plaça de la Font, on les tropes nacionals ja havien arribat i on un dels soldats estava «embrutant amb quitrà la placa de Marcel·lí Domingo», i els cònsols europeus rebien les tropes de Franco.
També recorda com van entrar a l’Ajuntament de Tarragona, van pujar les escales de marbre i, a la rotonda (sala annexa al saló de plens) hi havien deixat el quadre de la República. «Era el que presidia els plens municipals, al lloc on ara hi ha el del rei d’Espanya. L’havien despenjat i recolzat allí i un cambrer carlista que anava al meu costat va començar a donar-li puntades de peu. En aquell moment va aparèixer el general Juan Bautista i li va dir: “¡Fuera! ¡Para! ¡Que esto es arte!”», recorda Prats setanta-cinc anys després.
Acaba la guerra i comença la repressió franquista
El professor Josep Sánchez Cervelló, del Departament d’Història de la URV, ens explica que «Tarragona va quedar destruïda pels múltiples bombardejos i abandonada per la població que fugia de la ciutat per refugiar-se al camp, com passava a totes les guerres i com va passar a la Guerra del Francès».
Explica que la població patia fam i que les tropes franquistes, en arribar, van repartir pa i que la població s’hi va apropar «més per gana que no pas per convicció», ens comenta Sánchez Cervelló, que recorda que la propaganda republicana havia explicat que les tropes del Marroc franquistes saquejaven i violaven a la població. «És cert, però a Tarragona no hi ha constància que ho fessin perquè hi havia oficials», afirma l’historiador, que recorda altres testimonis dels dies posteriors a l’ocupació.
Narren com els afusellaments a la muntanya de l’Oliva se sentien diàriament des de casa. També expliquen que els primers captius que sortien de la presó de Pilat (a la torre del pretori) per ser executats cridaven consignes com «visca la República!» o «mort al feixisme!», però que, amb els dies, els següents presos que sortien de Pilat per anar a l’Oliva van deixar de fer-ho.
Dos espais marcats per la petjada de l’opressió franquista que aquest dissabte es podran recórrer, juntament amb d’altres, en el marc d’una visita guiada organitzada per commemorar els 75 anys de la caiguda de Tarragona. El dilluns, amb l’estrena del documental El món on volíem viure. Robert Capa, 15 de gener de 1939 , l’Antiga Audiència es va omplir de gom a gom. Aquest dimecres s’inaugura l’exposició «Memòria democràtica a Tarragona. Un passat per no oblidar», a la torre del pretori i, fins a finals de gener, les conferències i presentacions de llibres i exposicions se succeiran a la ciutat.
Rambla Nova el dia 15 de gener de 1939. Foto: Centre d’Imatges de Tarragona / L’Arxiu.