Una qüestió de competències

Un accident de trànsit en una cruïlla d’una ciutat. Una de les víctimes de l’accident o un dels qui casualment n’ha estat testimoni, tru- ca a la policia, però amb resultats escassos: a nosaltres, no ens pertoca, però ja veurem a qui truquem…. I una notícia, encara que anys després, va sal- tar als periòdics, i la terrible veritat d’un nau- fragi del 2013 agita el debat migratori. Itàlia i Malta van retardar un rescat i hi va haver 268 morts, 60 d’ells nens; és una veritat que va fer pública un setmanari italià, en transcriure els enregistraments sobre com les autoritats ita- lianes i malteses, embrancades en un absurd conflicte de jurisdicció, van endarrerir diver- ses hores el rescat d’un vaixell atestat de refu- giats sirians que s’estava enfonsant. No ens sembla literalment inadmissible? En uns moments en què, pel que sembla, s’ha re- près amb entusiasme la cursa multinacional per aterrar a la Lluna o a no sé quin planeta, ara resulta que es deixa naufragar un vaixell, ple a vessar, amb la consegüent mort, ofegats, de la meitat dels ocupants, simplement per una qüestió de competències.

No és indignant? Però faríem molt malament si no ens adonés- sim que aquesta manera de reaccionar no és tan llunyana com podria semblar en el dia a dia de la nostra vida. És la reacció, davant del malferit de la voravia, dels qui feien el trajecte de Jericó a Jerusalem, i que passaven de llarg, pensant probablement en el pes de la respon- sabilitat que els cauria al damunt si arribessin a fer-se càrrec del malferit. En el fons, és la reacció dels qui, davant qualsevol desgràcia aliena, acostumem a reaccionar dient: «I jo, què hi tinc a veure?». Doncs sí, tots hi tenim molt a veure: ho dic, simplement, per motius humanitaris. Natural- ment, per al cristians, atendre el malferit de la voravia del camí és un autèntic manament, com llegim en la paràbola del Bon Samarità. Un cristià, si no és un «bon samarità”»o, si més no, si no intenta ser-ho, més val que plegui. Amén.