Tot i que aquesta expressió forma part del lèxic tradicional amb què els cristians verbalitzem la nostra fe, no es pot negar que a l’home d’avui aquest llenguatge li sona malament. Redempció ve de «redimir» i «redimir» etimològicament vol dir «tornar a comprar» o recuperar alguna cosa teva, que algú t’ha robat, pagant un preu per aquesta recuperació al qui te l’ha robada. En el nostra cas, Déu ha recuperat la humanitat pagant el preu de la sang del seu Fill. Però vull dir immediatament que aquesta idea de redempció suposa haver adquirit prèviament una correcta idea de pecat, que no és fàcil d’obtenir.
L’Escriptura dona a entendre que el món sencer ha caigut en mans de l’enemic de Déu per culpa del pecat. El pecat d’Adam és més que un pecat «personal»: aquest pecat genera una situació de pecat que afecta la humanitat sencera, situació que s’explica amb la fórmula de «néixer en pecat», sense que es vulgui dir que el pecat d’Adam es transmeti per la simple generació. Aquesta valoració del pecat d’Adam, així com la connexió entre pecat i mort, adquireixen una visió més profunda en la Carta als Romans (5,1-19), dins del context de la revelació cristiana per excel·lència: la redempció i la salvació del Crist, operada en la seva mort i segellada i potenciada per la seva resurrecció (i enviament de l’Esperit Sant). Per la mort redemptora de Crist se’ns ha donat l’Esperit Sant, que s’uneix al nostre esperit per donar testimoni que som fills de Déu. Sant Pau, que recorda aquest fet, afegeix: «Jo penso que els sofriments del món present no són res comparats amb la glòria que s’ha de revelar en nosaltres, Perquè l’univers creat espera amb impaciència que la glòria dels fills de Déu es reveli plenament: l’univers creat es troba sotmès al fracàs, no de grat, sinó perquè algú l’hi ha sotmès, però manté l’esperança que també ell serà alliberat de l’esclavatge de la corrupció i obtindrà la llibertat i la glòria dels fills de Déu. Sabem prou bé que fins ara tot l’univers creat gemega i sofreix dolors de part. I no solament ell: també nosaltres, que posseïm l’Esperit com a primícies del que vindrà, gemeguem dins nostre anhelant de ser plenament fills, quan el nostre cos sigui redimit. Hem estat salvats, però només en esperança» (Rm 8,12-24).
Volia recordar aquesta doctrina, que és l’abecé de l’Evangeli. De fet, sant Pau estableix la seqüència, penso que aclaridora, de «redempció» – «justificació» – «salvació», però el nervi conductor és l’amor de Déu, que és l’únic que no solament restableix l’ordre que el pecat havia lesionat, sinó que situa l’home, la història i el món en una perfecció mai ni somniada, fins al punt que l’Església, a la Vetlla Pasqual, és capaç de dir: «Oh culpa benaurada, que ens has merescut un tal Redemptor».
