Aquests dies en què es parla tant de solidaritat i de responsabilitat social m’han fet pensar que bona part dels catalans en els últims dos anys ja hem fet un bon entrenament en aquest camp.
Sense que ens hi anés res més que un afany de justícia, hem sortit al carrer dia sí, dia també, des de pobles i ciutats, per defensar aquells que ens representaven i que per representar-nos havien anat a la presó.
Els detractors deien que en molts casos era una excusa perquè gent que s’avorria a casa tingués un motiu per sortir, alguna cosa a fer. I encara afegien que molts ho trobarien a faltar si s’arreglaven les coses. La veritat, trobo que si es tractava de distreure’ns ens podíem haver buscat un entreteniment menys inclement. Sortir cada dia, cada dos o cada tres, és igual, fos
hivern o estiu, fes fred o calor, de bon matí o cap al tard, caminar kilòmetres, aguantar dempeus una estona considerable, sopar a la intempèrie en ple hivern i uns quants despropòsits més des del punt de vista de la tranquil·litat i la comoditat, supera el mer entreteniment, es miri com es miri. Els que pensin d’aquella manera és que no han entès res i potser en els moments que estem vivint també els deu costar d’entendre que ens hem de quedar a casa per no perjudicar els altres i no només per no emmalaltir ells mateixos.
La crisi de la Covid-19, sempre que ho puguem explicar, serà positiva en aquest sentit: el d’oblidar-nos de les nostres necessitats i beneficis particulars, sacrificant-los pel bé comú. Que una societat com la nostra, tan acostumada a mirar-se el melic, es bolqui en els altres és molt encoratjador i esperançador en què la millora de la humanitat és possible. Tant de bo aquest sigui un valor que ens quedi adherit a l’ADN i no depengui només de la memòria o el pas del temps! Aquests dies estem veient que tothom s’està implicant en la solució de la crisi: tècnics que reciclen respiradors vells per convertir-los en nous, fàbriques que passen a elaborar productes indispensables per al tractament dels malalts i la protecció de les persones que han d’estar al peu del canó, dones que fan mascaretes a casa, hotels que cedeixen les seves habitacions per descongestionar els hospitals, músics que toquen als balcons perquè puguem cantar tots junts i oblidar ni que sigui per cinc minuts la desolació que ens envolta…
No conec tot el què fan a la resta del món en aquest sentit, però m’arriscaré a què em titllin de supremacista si dic que estic orgullosa de la meva gent? Bé, doncs m’hi arrisco. N’estic molt i molt orgullosa!