No cal dir que accepto i venero amb joia i agraïment el do de l’episcopat que l’Esperit fa a la seva Església, i, perquè és així, valoro la meva pertinença a l’Església diocesana com el lloc d’inseriment en l’Església de Jesús i, per tant, en la mateixa persona de Jesús i el seu misteri salvador. Soc crític amb l’expresió «ubi Petrus ibi Ecclesia» quan aquesta expressió sembla menystenir l’eclesialitat central de les esglésies locals. En aquest sentit, reafirmo la dita «ubi episcopus ibi Eclesia», que ve a dir que tota l’Església es troba present en cadascuna de les esglésies locals que presideix i serveix un bisbe amb el seu presbiteri. I, sense caure en particularismes, si més no, inútils, crec molt lloable l’esforç de cada església local de mantenir la memòria de llur episcopologi, especialment si es tracta d’una església metropolitana, com és el cas de la nostra Església de Tarragona.
Però, dit això, crec que no faig malament si pretenc dir que aquesta realitat eclesial, pel que fa a la seva eficàcia, depèn de la personalitat (la manera de fer) de cada bisbe. I, en aquest sentit, sense pretendre ser mestre de ningú, crec que és important que el bisbe se senti, de debò i amb totes les conseqüències, membre del poble que presideix, i que sàpiga escoltar tothom i especialment l’ànima del seu poble. Del bisbe, n’esperem bona doctrina i bon guiatge, la qual cosa suposa, d’una banda, que tingui un cervell ben ordenat i una parla que estableixi comunió amb el cel i amb la terra (i, evident, amb el bisbe de Roma, que presideix la comunió de totes les esglésies) i, d’altra banda, un grau o nivell d’espiritualitat que recordi als seus diocesans la gran finalitat de l’Església i de tots els seus membres: cercar, per damunt de tot, els interessos del Regne de Déu i de la seva justícia, la qual cosa obliga a mantenir sempre la tensió entre Església i món, tensió que només és perdurable si s’alimenta amb i de la pregària i, alhora, esdevé servei al món, servei que ha de començar per saber escoltar el món i valorar-ne els avenços, sense oblidar el judici crític amb què han de ser acollits els valors «mundans» o de la «secularitat», és a dir, d’allò que no és eclesial. Segur que, des d’aquesta valoració del món, el bisbe serà capaç de construir un llenguatge i un discurs que superi, sense abandonar-lo, el simbolisme del llenguatge de la fe.