D’entrada, parlant de polítics, vull confessar la meva admiració i agraïment a les persones que es dediquen a aquesta noble professió. Però no puc ignorar que, sovint, la paraula «política» té un sentit més aviat negatiu, quan s’aplica a les persones que segueixen, sense escrúpols, el criteri de treure qualsevol mena de benefici de llur activitat, sense tenir en compte el bé comú. Persones d’aquesta mena tenen l’astúcia, natural o adquirida, de saber aprofitar l’ocasió que sigui per augmentar llur prestigi personal, llur domini sobre els altres i, finalment, llurs ingressos econòmics. D’aquestes persones, no sols ens n’hem de separar tot el que puguem, sinó que les hem de denunciar, com també hem de denunciar la institució, sigui la que sigui, que permet i que sovint premia els qui practiquen aquesta política.
De persones així, n’hi ha no només en el camp de la política. S’ha dit moltes vegades que s’ha de mantenir clara la línia divisòria entre religió i política, i amb raó. Però no hi ha dubte que hi ha una mena de «política religiosa», i és normal que hi sigui perquè la religió és una activitat humana, però no cal dir que aquesta política sovint acaba pervertint la mateixa activitat religiosa, convertint els seus agents en autèntics «professionals» que s’aprofiten de la religió per a poder escalar graons, i pervertint el sentit de la seva «dedicació», que hauria de ser eminentment un «servei».
Contra aquesta perversió de la religió, mai no hauríem d’oblidar el principi que afirma que «tot és gràcia». La religió té com objectiu el «culte» al Déu vivent i, a través del culte, l’apropament al Déu vivent, un apropament on els «intermediaris» mai no haurien de convertir-se en destinataris. I, en aquest sentit, mai no hauríem d’oblidar la sentència del Nou Testament que diu que la vertadera religió consisteix a ajudar el proïsme. I també, en aquest sentit, hauríem d’afegir que, quan un intermediari, sigui persona o sigui una determinada pràctica devocional, tendeixen a mantenir els qui se’n serveixen en una permanent minoria d’edat, cal saber-se’n alliberar, especialment si es tracta de persones que tenen la tendència a exercir sempre com a «directors espirituals». Jesús de Natzaret va ser certament un líder religiós, però asseguraria que mai no va pretendre acaparar l’interès del grup dels seus seguidors, ni mai va voler «dirigir» llurs consciències. Sempre deia: «El meu Pare és més gran que jo», una convicció que dubto que comparteixin molts altres líders religiosos.