Arran dels aiguats i riuades d’octubre i de la setmana passada, m’he adonat que fins ara havíem estat uns privilegiats i que, possiblement, hem deixat de ser-ho. Sempre hem vist aquests fenòmens extrems de l’atmosfera en llocs molt allunyats de nosaltres. I no és que ens hi haguem girat d’esquena, però aviat qualsevol altra notícia els ha desplaçat i allà s’han quedat ells, sols amb la seva desgràcia.
Els desastres dels aiguats en el nostre territori no només canviaran els mapes i el paisatge, sinó que també ens canviaran la vida. No ho farien si fossin episodis cíclics que es repeteixen, com fins ara, cada x anys, però en aquest cas se n’han produït dos en tres mesos i, pel que diuen els experts, s’aniran repetint sovint, sense poder preveure’n les conseqüències.
I per què dic que ens canviarà la vida? Imaginem-nos que unes quantes vegades l’any les pluges neguen conreus i els rius surten de mare arrossegant tot el que troben i trencant ponts i altres construccions; imaginem-nos que queden tallats els subministraments d’aigua i d’electricitat i triguen 48, 72, o més hores a recuperar-se i en conseqüència no podem rentar-nos, ni escalfar-nos, ni cuinar, ni veure la televisió. Que sempre ens quedarà Internet? No sempre. En algun lloc també els va fúmer la fibra òptica enlaire. Imaginem-nos les carreteres per on ens desplacem habitualment, tallades i les vies del tren que agafem cada dia, fetes malbé i que no ens podem desplaçar —a la feina, al col·legi, a veure la família, a qualsevol cita— perquè els experts així ho recomanen. Imaginem-nos, en fi, que a la precarietat de les arques públiques hi restem el capital necessari per reparar tots els estralls i tot el material malmès.
Segurament algú em titllarà de catastrofista o amb pretensions de visionària de calamitats, però amb tota sinceritat penso que si aquests episodis de descontrol meteorològic es van succeint amb regularitat, això és el que passarà i la vida per força ens ha de canviar.
Ara bé, jo que no desespero mai de trobar una llum enmig de la foscor, en veig dues que llueixen. La primera l’encenen els avenços meteorològics i la coordinació dels diferents serveis públics avisant la població del perill i el risc; que en unes catàstrofes d’aquestes dimensions només hi hagi hagut sis víctimes en cada una, és un miracle. La segona és l’allau de solidaritat que s’ha desencadenat per ajudar els damnificats i per refer el territori danyat. Tant a l’octubre com a la setmana passada, a menys de quaranta vuit hores d’haver passat el perill, mig país s’ha bolcat a recuperar i reconstruir, cadascú en la mesura de les seves possibilitats. Explicaven algunes persones de la Conca que ho van perdre tot, o gairebé, que el primer sentiment va ser de solitud, però que va ser un sentiment breu perquè immediatament el va desplaçar el d’acompanyament per part de tota la gent que anava arribant amb intenció d’ajudar.
No està tot perdut, estimats lectors, si moments de tanta dificultat permeten aflorar la solidaritat, deixant de banda el nostre individualisme i posant-nos a treballar per una causa comuna. Almenys si la vida ens ha de canviar a pitjor, que també canviem nosaltres i que sigui per ser millors persones, que millors polítics ja ho he descartat.
