Dinars o sopars?

Per . Actualitzat el

La llengua i els costums socials, entre altres, configuren una visió del món. Pel que fa a les paraules i expressions, per exemple, no és el mateix pagar la contribució que pagar los impuestos, ni celebrar el cap de setmana que celebrar el fin de semana, ni ensinistrar (amb l’esquerra) que adiestrar (amb la dreta), ni mirar algú de cap a peus que fer-ho de pies a cabeza; i una cosa és subratllar la maternitat de la Mare de Déu i una altra la virginitat de la Virgen María. No són concepcions millors ni pitjors, són simplement diferents.

Entre els costums socials, a casa nostra, al nostre país, les festes s’han celebrat sempre amb un bon dinar. Perquè celebrem més el començament que el final, i el dia més que la nit: el dia de Tots Sants i no la nit abans, Nadal i no la Nochebuena, Cap d’any i no la Nochevieja. Però costums aliens, totalment respectables com els nostres, han anat imposant, diguem-ho així, la moda dels «sopars». A part que ja soc molt gran i cada vegada em costa més «perdre les nits», no m’acabo de sentir còmode amb aquest canvi. Què cal fer? Podem anar incorporant nous tipus de celebració, però no podem perdre els nostres costums entranyables.

Nadal, posem per cas, és bàsicament la «nit de Nadal», amb tot el que significa, i després de la missa del gall hi acostuma a haver un ressopó (diferent d’un sopar), però el dinar és el dinar, que inclou asseure a taula, si pot ser, persones més o menys amigues que estan soles… Jo penso que seria bo de no perdre el costum dels «dinars», especialment si es pot aplegar entorn de la paula una gran part de la família. Sense oblidar les persones que no tenen oportunitat de compartir cap dinar. Davant la proximitat de les festes nadalenques, sí que voldria recordar alguna cosa més que el dinar: l’última frase del Poema de Nadal, de Josep Maria de Sagarra: «I si tot l’any la mesquinesa ens fibla, i l’orgull de la nostra soledat, almenys aquesta nit, fem el possible per ser uns homes (i unes dones) de bona voluntat!».