«A Tarragona cada vegada hi ha més gent gran que viu en l’absoluta solitud»

Simón Sas és treballador social de l’Hospital de Santa Tecla

Per . Actualitzat el

En Simón Sas Cruz és el treballador social de l’Hospital de Santa Tecla. La seva responsabilitat és analitzar i donar resposta als casos de pacients que presenten problemàtiques socials, ja sigui a les plantes d’ingrés, a les consultes externes o al servei d’urgències. Fa molt bé la seva feina, fet que ha cridat l’atenció del Comitè d’Ètica Professional de la Guàrdia Urbana, amb la qual en Simon manté una relació diària, ja que molts dels casos que arriben al servei d’urgències del centre sanitari són portats pels serveis socials del cos policial. Aquest dimecres dia 11 de desembre, en el marc de la Diada de la Guàrdia Urbana que se celebra al Teatre de Tarragona, en Simon rebrà un reconeixement especial per la seva «professionalitat i implicació» envers els col·lectius més vulnerables de la nostra societat.

Què has fet perquè la Guàrdia Urbana de Tarragona hagi decidit atorgar-te un premi?
(somriu) Vull pensar que la menció és perquè estem fent una bona feina plegats, tant Guàrdia Urbana com l’àrea de Treball Social de la Xarxa de Santa Tecla, en la identificació i gestió dels casos d’aquelles persones que arriben al servei d’urgències i presenten situacions difícils per culpa de problemàtiques socials o familiars de tota mena.

De quines problemàtiques estem parlant?
Són molt diverses. Parlem de gent sense sostre, gent gran que viu sola en condicions molt precàries, gent dependent que no té qui la pugui cuidar, víctimes de violència de gènere,  de maltractament infantil… Acostumen a ser casos complexos i de difícil solució i als quals se’ls ha de donar una resposta en molt poc temps, en qüestió d’hores, ja que les urgències d’un hospital no són lloc per tenir la gent durant molt de temps. Normalment són casos que arriben al servei acompanyats de la Guàrdia Urbana i en la majoria d’ocasions no els podem enviar de retorn als seus domicilis, ja sigui per qüestions de seguretat, per solitud o per deficiències de l’habitatge. Els pacients reben primer l’atenció sanitària i llavors entra en escena la figura del treballador social, que és l’encarregat d’analitzar la situació i l’entorn social de la persona i alhora el que posa en marxa els recursos per tal de donar una solució ràpida, encara que sigui provisional, a cada cas.

I què feu si la persona no pot tornar al seu domicili?
Un cop analitzat el cas, rebuda l’alta mèdica i detectades les seves necessitats socials, ens posem en contacte amb els treballadors socials de l’atenció primària i amb els serveis socials municipals per aportar la solució més adient a casa cas. Si no pot tornar al seu domicili, els serveis socials de l’Ajuntament tenen els seus recursos i en alguns casos també es recorre a serveis com ara Cáritas o la Creu Roja.

I a la Generalitat?
La Generalitat té competències en solucions a llarg termini, com ara la tramitació del reconeixement d’una dependència, d’una discapacitat o l’assignació d’ajuts econòmics. A curt termini, els recursos són els de l’àmbit sanitari i els dels serveis socials municipals.

Imagino que moltes vegades el recurs més immediat és la pròpia família.
Sí, és clar. El primer que mirem quan ens arriba una persona gran que viu sola és buscar si té algun familiar, encara que sigui fora de Tarragona. Si existeix família, però tampoc no pot tenir cura de la persona, llavors els assessorem per veure quin recurs pot ser vàlid.

I si la persona no té recursos o un entorn que pugui tenir-ne cura?
Llavors se l’ha de protegir. Quedaria ingressada en un centre sociosanitari com a mesura temporal fins que trobem la solució definitiva.

Quins són els perfils que més ajudeu?
Gent gran que viu sola, mal acompanyada o en condicions molt precàries d’habitatge.  De vegades ens trobem casos de matrimonis grans en els quals tots dos necessitarien rebre cuidatges i que, en canvi, no tenen ajuda de cap familiar o professional d’atenció domiciliària. També tenim molta gent sense sostre a l’àmbit de la ciutat de Tarragona, de fet existeix un protocol específic amb la Guàrdia Urbana d’atenció sociosanitària per a gent que viu al carrer. També algun cas  de violència de gènere o de protecció a la infància. Aquí a l’hospital fem la detecció de cada cas i activem els recursos i protocols pertinents.

Cada vegada hi ha més gent amb problemàtiques socials?
No crec que hi hagi més casos que fa uns anys, però els que ens arriben són més severs. Cada vegada són més complexos. L’increment de l’esperança de vida fa que, si no s’intervé en el moment adequat, la motxilla estigui cada vegada més plena i sigui més difícil de solucionar. On sí que s’ha notat un increment és en el nombre de casos de gent gran que viu en l’absoluta solitud. Tot està aparentment normal –hi ha un habitatge correcte i una pensió digna– però aquella persona té problemes, sobretot psicològics i d’estat d’ànim, perquè fa molt temps que viu sola i sense referents en el seu dia a dia.

Quin paper ha de tenir la societat?
Hi ha moltes necessitats socials i el sistema mai no tindrà prou recursos per a cobrir-les totes. Per això és molt important que els veïns estiguem pendents d’aquelles persones grans que viuen, soles o en parella, en el nostre entorn més immediat. Cal estar atents perquè un canvi en els seus hàbits, com ara deixar d’anar a comprar el pa a la fleca de cada dia, pot ser un indicatiu que alguna cosa està passant i que potser necessiten ajuda.
En general la gent és bona i té cura dels seus veïns més desvalguts, especialment als pobles i als nuclis urbans petits, on les relacions personals són més fàcils. Coneixem molts casos de gent gran que rep visites diàries dels seus veïns del barri, que també els preparen i els porten el menjar cada dia o els van a fer la compra i els acompanyen al metge. Els que ens dediquem al Treball Social estem molt agraïts a aquesta part de la població que, sense saber-ho i de manera altruista, està fent una gran labor pel benestar de tothom. De fet, moltes de les alertes ens arriben gràcies a l’avís de veïns i això demostra que, malgrat que cada vegada estem en un món més individualista, estem encara en una societat que dona esperances.