Un bon amic, lliurat en cos i ànima a les persones anomenades discapacitades intel·lectuals, em va enviar un parell de folis en què parlava de la discapacitació, i no em resisteixo a fer meves les reflexions que contenen. Comença amb una afirmació rotunda: no hi ha persones discapacitades, la discapacitat real es troba en la societat, que no sap o no vol conviure amb persones de capacitats diferents. El reconeixement de les persones amb capacitats diferents ja va ser defensat i plantejat socialment en els anys seixanta, amb la gran empenta familiar de les «mares coratge»; aquesta embranzida va provocar un inici de cobertures i reconeixements socials, legals i laborals, i es van crear organitzacions que vetllen pels seus drets.
En l’actual segle XXI, cal reconèixer una escletxa existent entre els sentiments i la pràctica. Hi ha sentiments que recullen les voluntats d’integració i d’obtenció de resultats per a les persones amb capacitats diferents; en canvi, a la pràctica els avenços són minsos i la integració social plena queda molt lluny. Com a dada de referència: aquestes persones i llurs famílies suporten un esforç econòmic provocat per les necessitats de major suport a la millora del seu benestar físic i emocional, un sobre-cost xifrat en la quantia de 24.237,00 euros l’any.
Dins les voluntats, es disposa de la Declaració Universal dels Drets humans, aprovada i ratificada pel govern espanyol, en favor de la igualtat i protecció enfront de tota discriminació. En el vessant jurídic, es disposa de la cobertura de la Constitució Espanyola i de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya.
Però el suport d’aquestes persones són les seves famílies, que es desviuen, vetllen i lluiten en defensa dels drets dels seus membres «diferents». Hi ha tres problemes principals per a aquestes famílies: senten molta soledat i desigualtat, per la durada del seu esforç per tota la vida en benefici el fill o filla; porten dins, sense poder compartir-les, pors i neguits per la incertesa del trajecte de vida que li espera al membre «diferent»; i el suport de l’Administració ha minvat, i hi ha una aplicació restrictiva de la Llei de la Dependència.
La gravetat d’aquesta situació demana un replantejament global dins la societat, defugir comportaments individualistes i agrupar-se en plataformes i associacions àmplies que recullin la situació de discriminació que pateixen les persones amb capacitat diferents.
