Podríem comparar-la amb la justícia divina, amb el «tal faràs tal trobaràs» o bé amb el «quién siembra vientos, recoge tempestades», però la justícia poètica no és ben bé això. La justícia poètica és un concepte literari del qual m’agradaria parlar avui. I per comptes de definir-la, en posaré uns quants exemples, que ja sabem que no hi ha res tan entenedor com els exemples. Alguns són reals, altres imaginaris i en uns més, qualsevol semblança amb la realitat és pura coincidència. Estic segura que, benvolguts lectors, els distingireu tots sense problemes.
Hi ha justícia poètica quan a un terrorista li explota la bomba a les mans, o quan el polític que pretén guanyar vots escampant odi, queda destruït pel seu mateix odi, gràcies als vots. Justícia poètica és que, a qui demanava que als independentistes se’ls emportés una riuada, el cel li enviï una riuada. Ho és quan el caçador d’elefants mor, trepitjat per un elefant, i quan qui presumia d’haver decapitat l’independentisme ara tingui el cap (polític) tallat. També tindríem justícia poètica si aquells que criden «a por ellos», patissin el malson recurrent i impossible d’esquivar de sentir que van «a por ellos». Justícia poètica és Hitler descobrint que els seus avantpassats eren d’origen jueu, i també ho seria un jutge assegut al banc dels acusats, esperant una sentència que veu a venir injusta.
Però no només actua per castigar, la justícia poètica. També ho fa per premiar i en aquest cas es mostraria si tots —he dit tots—els que estan empresonats injustament sortissin de la presó, no perquè se’ls obrissin les portes o perquè els carcellers s’haguessin adormit, sinó perquè tots —torno a dir tots— els responsables de l’empresonament, al seu torn, anessin a la presó. Hi podria afegir «i, en aquest cas, no hi hauria prou lloc», si estigués de broma, però no ho estic.
Com ja he dit abans, estic segura que tothom ha entès què és la justícia poètica: càstig per als dolents i premi pels bons. Falta, però, una altra característica i és que en la justícia poètica sempre acaba triomfant la lògica. I arribats fins aquí, no és un escàndol que haguem de confiar que la justícia poètica faci justícia, per què qui posseeix el monopoli de la justícia ni castiga els dolents, ni premia els bons, ni fa triomfar la lògica?
