Els messianismes polítics

Per . Actualitzat el

Els messianismes, siguin polítics o no, em fan por, per bé que qualsevol messianisme té sempre una finalitat política i, per tant, encara que parli en nom del cel, és un intent, més o menys encertat, d’organitzar la societat a partir d’un principi indiscutible i intocable.  L’únic messianisme que els cristians reconeixem com a legítim és el de Jesús de Natzaret, i ho fem perquè ell, sense témer les represàlies dels poderosos, especialment dels «religiosos», va anunciar com finalitat de qualsevol operació de poder la construcció del Regne de Déu, és a dir una situació col·lectiva, oberta a tothom, en la qual el punt de partida és la dignitat de la persona humana i la seva llibertat, i en la qual el motor de tot plegat és la llei de l’amor, que sap rescatar de l’oblit tots els exclosos d’aquest món. Però hi ha un punt de la predicació de Jesús que no sempre es té prou en compte: el Regne és, per damunt de tot, una gràcia, un do del Déu vivent, en realitat l’únic do de Déu, perquè els altres dons, per llur pròpia naturalesa, estan encaminats a ser integrats en el Regne.
Però aquí vull fer esment del messianisme, més o menys encobert o conscient, d’alguns projectes polítics, i no em refereixo només als projectes que situen com a principi indiscutible alguna cosa, com ara la raça o l’ètnia, sinó també als que ignoren el que és diferent. De fet, les persones que se senten messies no fan res més que alimentar alguna supremacia que deixi sense veu ni vot els dissidents, és a dir, els qui no pensen com ells.
Jesús diria que qui vulgui ser el primer es posi a l’últim lloc i es faci servidor de tots. I potser afegiria: estigueu atents als «signes dels temps», que us aniran dient on heu de posar l’accent a l’hora de sumar valors i de discernir llur jerarquia.  En aquest sentit, gosaria posar en relleu el clam per la reconciliació i el clam per la defensa de la natura; també la dignitat de la persona humana i dels pobles, que mai no perdrà llur vigència, encara que no figuri en una determinada legislació vigent (la qual cosa no fa res més que palesar les mancances d’aquesta legislació): els pobles tenen dret a dir què volen ser.
Si, en un moment donat, potser n’hi havia prou a sortir al carrer amb la senyera com a capdavantera, això no vol dir que, en un moment posterior, aquesta mena de manifestacions siguin suficients. És evident que mai no haurem lluitat prou per tal de ser lliures; i si, en un moment determinat, el clam per la llibertat passava per alliberar-nos de les ombres esclavitzadores del sagrat, en un altre moment, pot esdevenir insuportable la imposició de nous valors sagrats, com pot ser el valor sagrat de la unitat de la pàtria. Afegeixo que m’esgarrifen certes «imatges messiàniques», com ara l’estat de dret, que arriba a ser tant sagrat que pot legitimar qualsevol violència que es faci en nom seu, i fins i tot l’anomenada «guerra justa», una expressió literalment contradictòria.

  • Milciades

    No se produce entre nosotros una “imposición de nuevos valores sagrados”, como la unidad nacional, se trata muy al contrario, de una norma democrática aprobada por nuestros representantes también democráticamente elegidos y más tarde refrendada de forma abrumadora por el cuerpo electoral (en Cataluña el 92%).