Llàgrimes de sang

Per . Actualitzat el

Si alguna cosa ha quedat clara aquest cap de setmana de mobilitzacions, més enllà dels relats d’autoconsum a què ens té acostumats la premsa espanyolista, és que l’independentisme té la capacitat d’omplir els carrers quan vol, i que l’unionisme només ho fa quan pot, i cada vegada menys, per cert. Moltes coses han passat aquests últims dies, moltes, i m’agradaria reflexionar-hi.

Primera reflexió: comentar l’estratègia del maltractador, que es fonamenta principalment a convertir la víctima en botxí i el maltractador en víctima; d’això en saben molt alguns mitjans de comunicació vinculats al règim; com que és una premsa de consum propi, com ja he dit abans, la meva opinió és que no té cap mena d’incidència, almenys pel que fa a la imatge que pugui oferir Catalunya fora de les nostres fronteres (tothom sap el que passa realment a fora) i, en aquest sentit, personalment crec que no ens ha de preocupar gaire, però sempre hi ha algun capellanet de torn o politiquet en campanya que cau en el parany de demanar disculpes o justificar-se de no sé què.
Segona reflexió, vinculada a la primera: el debat de la suposada violència als carrers per part de l’independentisme és només l’obsessió unionista de construir un relat que justifiqui la seva pròpia brutalitat (no tenen raó i ho saben). A veure, què penseu quan veieu les imatges de Hong Kong o de les armilles grogues a França? Pensem també en les manifestacions arran de la reconversió industrial dels anys 80 o altres, a Espanya mateix… Quants drets s’han aconseguit gràcies a les barricades i a contenidors cremats? Jo crec que molts cops, i passa en democràcia, es vol solucionar al carrer assumptes que els nostres polítics són incapaços de solucionar als despatxos fent el que haurien de fer, que és senzillament política (entenent la política com a eina per crear consensos i grans pactes), però, és clar, en aquest país, i parlo d’Espanya, fer política és de «cobardes»… a l’enemic se’l venç «y «punto»… encara que sigui mentint a «troche y moche», prevaricant o a hòstia pura. La política, per altra banda, crec que hauria d’estar al servei de les persones i vinculada intrínsecament a un altre concepte que és, ni mes ni menys, que l’anomenada «sobirania popular» (principi teòric on es fonamenten totes les concepcions de la democràcia i que avui té acceptació pràcticament universal) per no convertir així aquesta paraula  en un concepte buit i mancat de contingut.

Tercera reflexió, la violència són ells, que ho tingueu clar, són ells i la seva ignomínia, les seves mentides i les seves paraules plenes de cinisme infinit. Estem tan farts de veure demòcrates liberals espanyols sortint dels parlaments per no condemnar el franquisme… són ells i la seva obsessió per criminalitzar qualsevol moviment social o polític que els pugui fer nosa per als seus interessos… són ells criminalitzant els nostres joves, els nostres xiquets, fills i filles o nebots. En aquest sentit Llàgrimes de sang és la cançó que retrata una setmana de resistència juvenil a la violència policíaca; van per ells, que ho sapigueu, i jo personalment me’n sento orgullós. No podem deixar-los sols. Són també ells i les seves detencions arbitràries, la seva policia política, les seves porres i els seus fiscals i jutges prevaricadors.

Última reflexió: polítics espanyols en campanya: tractar els catalans com a gossos «mola que te cagas» i així ho fan saber a les seves respectives parròquies. L’altre dia vaig llegir en un mitjà de comunicació que el senyor Albert Rivera volia ser president d’Espanya per fotre’ns a tots a la presó; un altre “señor de España como Dios manda”, liberal i demòcrata ell, que encara no sap què és la separació de poders, aquest és el nivell, aquí t’esperem Alberto Carlos, Carlos Alberto o com collons et diguis, que ja ni ho sabem. Mentre faig aquestes reflexions vaig pel carrer i veig un cartell amb aquesta llegenda: «Estado español busca súbditos catalanes». Ho compres? Jo no.