La reforma sempre pendent

Per . Actualitzat el

Em refereixo a la reforma de l’Església, i dic «sempre pendent» perquè, per molt que avanci aquesta reforma, mai no arribarà a una identitat plena entre l’estructura i el funcionament de l’Església i el Regne de Déu. I aquí no em refereixo en particular a la reforma d’alguns sectors, sinó a la reforma «general» de l’Església. A l’Església que ha nascut cristiana, li costa molt ser-ho de debò. I, quan dic això, penso, en primer lloc, en el fet que li costa reconèixer que, per damunt de tot, és el poble de Déu, convocat i dinamitzat per l’Esperit del Senyor ressuscitat; i, per tant, reconèixer, de fet, la importància del laos, del poble, en la seva estructura (una estructura que és «sagramental» i que, per tant, ha de mostrar amb claredat els valors de l’Evangeli de Jesús).
L’Església hauria de mirar més prim, fidel a la seva missió de guardiana de la puresa de la fe, i no desqualificar fàcilment expressions d’aquesta fe que volen ser simbòliques i que pretenen arrenglerar-se en la línia del gran esforç  desmitologitzador que vol fer-la més entenedora per a l’home d’avui, immers, si més no en teoria, en un clima de clara racionalitat. En aquest mateix clima de reforma i pel que fa a la moral, caldria i revisar la disciplina eclesiàstica que sovint sembla més inspirada en una visió absolutista i intolerant dels costums que en l’Evangeli de Jesús que reclama la primacia de l’amor.
L’Església hauria de celebrar i de promoure les veus crítiques dins d’ella mateixa, en lloc de procedir sistemàticament a la seva domesticació emprant sistemes, certament eficaços, que sovint obeeixen al principi que postula omplir amb un bocí de pa la boca oberta per a reclamar justícia (i quan dic pa, vull dir prebendes i oficis, entre els quals hi ha la presidència de no sé quantes institucions, sense oblidar la mateixa dignitat episcopal). Em fa mal llegir, posem per cas, que la Santa Seu ha concedit la secularització (com si fos una mena de gràcia de l’autoritat competent) a preveres que l’han sol·licitat per raons personals; sembla que no es vulgui tenir en compte que, entre aquestes raons personals, hi ha sovint la sensació de viure i de respirar un aire irrespirable. Als preveres secularitzats, no se’ls pot acomiadar dient-los que siguin bons cristians, sinó que han de ser reconeguts com una autèntica veu profètica de la mateixa Església, sense oblidar que, per molt secularitzats que siguin, continuen essent, com els altres preveres, sacerdots per sempre.
La reforma de l’Església, avui, té un accent particular: desvestir-se de tota mena de situació de privilegi i de tot signe de poder, per a aprendre a fer camí amb la resta d’homes i dones, especialment amb els més pobres i poc afavorits. I aquest aspecte de la reforma hauria d’anar acompanyat per tot un seguit de disposicions que la fessin més democràtica, entre les quals hi ha sens dubte la promoció del laïcat en el seu si i la creació de consells consultius i deliberatius, a tots els nivells, on no hi hauria de faltar la presència de cristians i cristianes que no es distingeixen pas per llur participació assídua en les celebracions sagramentals, i per persones que tenen, segons el Dret Canònic, una situació irregular. Cal afegir la necessària i urgent lluita contra la corrupció?