Ja sabem que foc i flama són dos elements d’una mateixa realitat. Hi estic d’acord. També sabem, de lògica, que la flama és producte del foc. En el nostre cas, i pel que hem vist aquests dies, podem dir que el foc és producte de la flama. En la meva opinió, un producte mal entès.
La setmana passada —i desitjo mantenir-ho en passat— vam assistir a dos fets oposats: pau i guerra, llum i tenebra, ordre i caos, pacifisme i violència.
Atònits i amb el cor encongit vam haver de veure com la nostra gran fortalesa —el pacifisme, ara convertit en desobediència pacífica— es feia miques davant la violència, semblava, sense aturador que va envair els carrers de les nostres ciutats. Sense proves fefaents que demostrin si la violència era iniciada per infiltrats, agitadors, antisistema o independentistes indignats, no es pot parlar; sí que sorprèn tanta capacitat d’organització, eficaç fins al punt de fer retrocedir la policia, en gent de setze, vint, vint-i-cinc anys, que més bé fa pensar en professionals de la violència. Reprovable era la conducta dels violents llençant pedres, trencant voreres a cop de mall, encenent contenidors, malmetent propietats particulars, destruint mobiliari urbà. Inconvenient, l’actitud dels menys actius que els acompanyaven amb la seva aprovació, mirant-se, impassibles, les destrosses, contemplant el foc, hipnotitzats; veure els uns i els altres em va transportar a l’embadocament de la gent de la prehistòria en descobrir el foc, també a la seva barbàrie.
No sé si aquest esclat de violència ens portarà a la solució del problema. El que ens portarà, segur, serà més sofriment: als qui la policia ha detingut, a les seves famílies i als que no ens agradava allò, ni ens agrada això. Res no es pot contra aquest estat repressiu que per comptes de parlar, deté, empresona i jutja. Greus paraules les del ministre d’Interior, dient que només els cossos de seguretat de l’estat tenen el monopoli de la violència! Senyor Grande Marlaska, quan un estat fa actuar la seva policia amb una violència com aquesta sobre una part tan important de la població, vol dir que el govern de l’estat en qüestió no funciona.
Però si la conducta dels manifestants violents i dels qui els donen suport es reprovable, la dels policies, sigui quin sigui el govern que representen, sigui el que sigui que estan defensant, és inqualificable. Veure’ls abraonar-se sobre qui estava pacíficament assegut fent barrera i s’ha demorat a l’hora de córrer, sobre qui no ha fugit prou ràpid de la càrrega, sobre qui ha ensopegat i ha caigut, abraonar-s’hi en tropell—colla d’energúmens!— perquè no han pogut atrapar ningú més, i acarnissar-s’hi amb la porra i les sacsejades és una escena tan baixa i ignominiosa que ens posa a tots immediatament de l’altra banda. I això per no parlar de la resposta «proporcional i mesurada» de les càrregues policials. Veient tantes escenes d’aquestes —beneïts mòbils!— tot porta a pensar que si algun dels detinguts és violent, serà pura casualitat, perquè els energúmens no van agafar a qui van voler, sinó a qui van poder.
A l’altra banda del foc, que crema i que trasbalsa, hi tenim —deixeu-me dir—, més elevada, la flama. La flama de les marxes per la llibertat, de la vaga general, de les concentracions a l’aeroport del Prat, a les places, del Tsunami Democràtic, de l’ANC, d’Òmnium, de totes les organitzacions que convoquen a sortir al carrer de manera pacífica, del cordó de manifestants pacífics, generat espontàniament per separar els manifestants violents de la policia, de les mares dels arrestats cridant a no respondre a provocacions. És aquesta la nostra flama, la que crema i ha de cremar fins que el món ens escolti. Mantenim-la alta i resistim dempeus i fem el que sigui perquè la flama no es transformi mai més en foc.
