18 i 19 de juliol unes dates per a no oblidar (II)

Per . Actualitzat el

En l’article anterior, vaig fer memòria dels fets de l’any 1936, «el alzamiento nacional» i la revolta del front popular. Ara voldria parlar del paper de l’Església.
L’Església es va posar sense reserves al costat dels vencedors i va acceptar tot un seguit de privilegis que l’allunyarien cada vegada més del poble. El poder civil (governadors i alcaldes) va imposar el nou ordre dels «nacionals», amb la conseqüent erosió de les llibertats individuals i col·lectives, un fet que, en el nostre cas, va tenir greus conseqüències en l’àmbit de la llengua i de la cultura catalanes; per bé que cal afegir que a poc a poc la societat civil del país va anar recuperant posicions i l’Església, o una part de la mateixa, va esdevenir refugi de moltes de les víctimes del nou règim i  també la veu profètica que denunciava les clamoroses injustícies que es practicaven en nom d’uns valors que el poble mai no va a assumir com a propis.
A tot plegat cal afegir la penúria econòmica que es va estendre per tot el país, penúria que es va traduir en fam i misèria materials i en greus dèficits pel que fa als béns culturals i espirituals. En aquest capítol seria injust no fer referència a la tasca immensa que va dur a terme l’Església en el camp de la recuperació i de la normalització dels béns nacionals de Catalunya i particularment les campanyes d’evangelització que va dur a terme, campanyes que, sovint, no van poder evitar les formes grandiloqüents com les de les missions populars. Vull deixar constància de la tasca de l’Acció Catòlica, tant la general com l’especialitzada (l’Hoac, la Joc i la Jarc, entre altres instruments), així com de la intensificació de la pràctica dels Exercicis Espirituals; altres mitjans més discutibles, de primera hora, com ara els Cursets de Cristiandat (nascuts a Mallorca i que, a casa nostra, van tenir un gran èxit), també han de ser tinguts en compte, com també diverses formes de pietat, com ara confraries, així com el creixent protagonisme, certament exagerat, del clergat que, en alguns casos, s’imposava simplement a la gent del carrer, dins i fora de les esglésies. Però no podem ignorar el pràctic menyspreu amb què l’Església Catòlica veia i tractava els altres cristians, especialment els qui tenen com a data de naixement la Reforma luterana.
De tot plegat, no ens en podem oblidar, oi més quan en els nostres dies va augmentant el ressò de les veus que reclamen, ras i curt, el retorn a l’Evangeli, i a un Evangeli sense  mediacions i sense notes a peu de pàgina.  I, en aquest context de la memòria crítica i exigent, no podem oblidar el tema del perdó, un perdó que tots hem de demanar (perquè de «pecats» se’n varen cometre en un costat i en l’altre); un perdó, d’altra banda, que hem de concedir sense reserves i amb la màxima generositat. Aquesta mena de ferides no cicatritzen fàcilment i, normalment, encara que semblin curades, sovint amaguen la més o menys propera gangrena.