N’hi havia prou a alçar els ulls i veure a l’entorn persones en cadires de rodes o amb crosses, malats doncs, uns que acabaven d’entrar a l’hospital i altres de crònics. I persones a qui saludaves però eren incapaces de reconèixer-te. El fet no hauria d’estranyar, perquè la celebració tenia lloc en una capella d’un centre sanitari. Evidentment, no tots els comensals eren avariats, però els altres eren a la celebració acompanyant els avariats, i n’hi havia de ben joves i fins i tot infants.
Jo, que era un dels malalts, hi era amb la consciència de participar anticipadament en el banquet del Regne, on els llocs primers de la taula estan reservats precisament als avariats d’aquest món, als quals cal afegir tots els exclosos, per les raons que sigui. Vaig tenir la temptació de pujar més amunt però no ho vaig fer perquè són molts els qui em precedeixen segons el criteri de Jesús. A la celebració, m’hi vaig sentir molt bé, i amb ganes de dir quin és el lloc que correspon a tots aquells, i de fer el possible perquè ells siguin la veu profètica d’una Església destinada a capgirar els esquemes prioritaris de la nostra societat, la qual, en lloc d’augmentar el nombre dels exclosos, miri de minvar-lo.
Jo, com molts altres, en aquest moment, no estic bé de salut, i això d’estar bé o no és una dada objectiva que ha de ser confirmada per la ciència mèdica. Però em sentia bé en aquella missa. Sentir-se bé, que és una dada purament subjectiva, és més important que estar bé. En el fet de sentir-se bé, hi conflueixen molts factors, alguns no fàcils de definir: el benestar físic, mental i emocional, el plaer –especialment el vinculat a l’experiència estètica-, la pau, la tranquil·litat de consciència… Quan ens sentim bé ens comuniquem millor amb els altres, i això és molt important.
Viure el sentit profund de l’Eucaristia, ajuda a sentir-se bé. La missa és la celebració de l’Eucaristia, que Jesús va instituir a l’últim sopar, quan, en acabar, va agafar un tros de pa de damunt la taula i el va repartir tot dient: “Això és el meu cos, lliurat per vosaltres”; i quan va agafar una copa de vi i la va anar passant de l’un a l’altre, tot dient: “Aquesta és la meva sang vessada per vosaltres». Els qui mengem i bevem sabem que ens unim al Senyor Jesús, mort i ressuscitat, mentre expressem la nostra esperança en el seu retorn. L’eucaristia és el “misteri de la fe” i prou (misteri vol dir sagrament); no és un miracle (com ho seria convertir una pedra en pa): si es fes una anàlisi química del pa i del vi de l’Eucaristia, donaria, és clar, que són pa i vi. És natural que es recullin amb respecte i veneració els trossos de pa consagrat i que es conservin en un lloc adient (sagrari i reserva eucarística) i que davant del sagrari es faci un moment d’adoració, però em costa d’entendre l’exposició de l’hòstia consagrada en una custòdia i que sigui passejada pels carrers. Perquè no hi hagi dubtes, confesso que crec en la presència real de Jesucrist en l’Eucaristia. Una presència que no és física, sinó sagramental, i per això, quan ho podia fer, sempre davant l’Eucaristia (abans en dèiem Jesús sagramentat) feia genuflexió (ara els meus genolls no m’ho permeten). Però l’Eucaristia no és per a ser adorada o exposada, sinó per a ser menjada, i menjada en comunitat.