No m’he plantejat mai de dedicar-me a la política i un parell de vegades que m’han ofert d’anar en una llista he declinat la invitació tan cortesament com he sabut. Potser les meves opinions, darrerament sempre polítiques, poden fer pensar que el tema m’interessa fins al punt de voler-ne fer un mitjà de vida, però res més lluny de la realitat.
M’agrada expressar la meva lliure opinió sense estar lligada a ningú i només representant-me a mi mateixa. No em puc imaginar sotmesa a una disciplina de partit, decideixi el que decideixi, amb la qual possiblement estaria sovint en desacord. No només això. Penso que ser polític és una tasca de gran responsabilitat: s’ha de ser íntegre i honest, s’ha de tenir vocació de servei i ànsies de millorar la societat que es pretén governar i, sobretot, un compromís ferm de no decebre els que t’han votat un cop et converteixes, amb llurs vots, en representant seu. I ara ve quan arriben els somriures. De què està parlant la Teresa? La majoria de polítics no s’ho miren com jo, segurament; pel que estem veient, aconseguir una cadira en política ha de ser la bicoca en majúscula.
Sempre havia pensat que els nostres polítics per la independència —no puc incloure-hi els unionistes perquè són polítics de partits espanyols— eren diferents dels polítics espanyols, europeus, americans. En què em basava? Catalunya és un país petit, amb un autogovern petit —cada vegada més—, unes finances petites i una població petita i això pot ajudar a sentir-nos més propers als polítics. Tanmateix, tot i la dimensió petita, no ens hem pogut escapar de la corrupció i ara veig que tampoc de la divisió. Teníem una fortalesa que era la unitat. Marxàvem junts com una pinya cap a la independència: extrema esquerra, esquerra i centre dreta, tots deixant de banda —alguns més que altres— els propis idearis polítics per arribar a un objectiu comú. Ja ens en podem oblidar! Ja fa temps que aquell sentit d’estat que van mostrar els tres partits i els seus líders després de les eleccions de 2015 s’ha esfumat enmig de la boira que —de la mà totpoderosa del govern espanyol del PP, administrador de boires, calamitats i altres tempestes— es va instal·lar a Catalunya l’octubre de 2017. La maquinària repressora va fer bé la seva feina i, si bé és veritat que, amb els líders empresonats i a l’exili, d’altres n’agafen el relleu, la situació ha aconseguit dividir els polítics al poder i molt em temo que també l’independentisme. I és que resulta molt difícil no prendre partit. El sentit d’estat s’ha substituït pels recels, les travetes, les revenges i, no ens n’oblidem, l’aferrar-se a la cadira i/o l’aconseguir treure l’altre de la cadira. La cadira, aquest obscur objecte de desig! L’atribució de culpes, les acusacions de traïció i les rèpliques mediàtiques, tot de lluny, davant de càmera, o a través de les xarxes, supleixen l’asseure’s, mirar-se als ulls i buscar diàleg, entesa i acord. Mentrestant els votants ens mirem tanta mesquinesa entre atordits, impotents i indignats. On queden la integritat i l’honestedat, la vocació de servei a la societat, el compromís? L’únic que està clar és que, sigui per interessos partidistes o per ambició personal, els polítics s’han oblidat dels seus votants. Així doncs, els votants no hauríem d’oblidar que aquests polítics no ens representen i ho hauríem de tenir clar per a les pròximes eleccions.
Mentre els polítics es barallen, l’octubre ens espera amb una sentència exemplar per a qualsevol que faci un altre pas decisiu cap a la independència. Seran capaços aquests polítics de bastir una resposta unitària a l’embat que ens espera? És que si no ho fan, per què punyeta els necessitem?