Vivim en un món on tot s’ha desnaturalitzat. Una de les definicions del Diccionari de la Gran Enciclopèdia Catalana sobre la paraula «dret» diu: “Sistema de normes que fixen i tutelen una determinada organització de les relacions socials i que tendeixen a evitar-ne la violació”. És per reflexionar-hi.
Sovint m’he preguntat per la tasca dels advocats que han de defensar criminals inequívocament culpables. Ha de ser una feina molt problemàtica i, jo crec que també, de dubtes de consciència. Ho hem vist en pel·lícules, ho hem llegit en novel·les, ens hi trobem sovint, o en sentim parlar, en la vida real.
L’altre dia, escoltant l’advocat de “la Manada”, buscant excuses i justificacions per exculpar els seus clients i, per tant, responsabilitzant la víctima de la seva pròpia violació múltiple, m’ho vaig tornar a plantejar. Sabem que l’objectiu de l’advocat defensor és l’absolució del seu client, però tot té un límit. Els seus arguments em van semblar obscens i d’escàndol. Els advocats defensors no tenen un codi ètic, uns principis? O bé, tal com va dir Grouxo Marx, suposadament com un acudit: «Aquests són els meus principis. Si no us agraden, en tinc uns altres»?
Tergiversar és un art que darrerament veiem exhibir massa sovint. S’agafa un fet i se li dona la volta. Malauradament, ja no són només els advocats defensors els qui tergiversen. Seguint el judici de l’1-O, vam poder veure com discals i advocada de l’Estat —figures que haurien d’aportar llum en cada cas que toquessin, pel càrrec que ocupen, perquè estan en el punt de mira, perquè haurien de ser on són per tenir un recorregut professional, equànime, just i impecable—tergiversaven els fets, coincidint amb les tesis de VOX. És impossible i increïble que en un fet tergiversat les interpretacions coincideixin. Si no és, és clar, que hi hagi una clara intencionalitat de fer-ne una determinada interpretació de comú acord: o sigui, els Jordis no van pujar damunt dels cotxes—gran prova de rebel·lió— per enviar els manifestants cap a casa, sinó que ho van fer com a signe de força i menyspreu damunt dels cotxes de l’autoritat policial. La gent a qui es va pegar l’1-O, va rebre perquè va provocar la policia i, encara, reblant el clau, per haver anat a votar en un referèndum il·legal. La Carme Forcadell no és que permetés debatre un tema al Parlament de Catalunya, sinó que va obrir la porta a subvertir l’ordre establert. El 27 d’octubre, Puigdemont va declarar la independència i aquest és el delicte, sense que ni fiscals ni acusacions tinguin en compte que immediatament la va suspendre.
Sembla que la nostra gent a l’exili, però sobretot a la presó —ells han estat jutjats—, hagin perdut tots els drets davant la tergiversació dels fets i la prepotència dels tribunals: presó preventiva injustificada, proves acusatòries que no es poden provar, proves absolutòries que no es volen veure, vulneració dels drets de representació de polítics escollits democràticament al Congrés o al Parlament Europeu, cas omís a les recomanacions i denúncies d’organitzacions pels drets humans… Què més? Fins quan? No és estrany que la frase que ja deu fer temps es va pronunciar per primera vegada, ara cada cop se senti més sovint: No hi ha dret! I és que no n’hi ha.