Ja fa temps que em va caure a les mans un llibre de Jean-Luc Marion que porta per títol: Dieu sans l’être, Déu sense l’ésser. Confesso que el llibre, en un primer moment, em va impactar i fins i tot em va escandalitzar. Què volia dir «un Déu sense l’ésser»? Un Déu que no existeix? Finalment vaig entendre el sentit de l’expressió: ningú no pot tenir allò que ja és. Déu no podia tenir ésser perquè és l’Ésser, el que no pot deixar de ser, l’ésser necessari, a diferència de les altres realitats que «tenen» ésser, perquè podrien no ser ja que res no exigeix que siguin.
Ara bé, l’ésser de Déu havia de ser vivent, fins el punt que a Déu li escau de ser anomenat El Vivent. I la vida és dinamisme, i el dinamisme més gran, per tant el de Déu, és el dinamisme de la «generació»; i la forma més alta de generació és la de la intel·ligència, la del pensament que pensa i que genera el pensament pensat. En aquest cas, el pensament pensat és únic perquè expressa la totalitat del pensament que pensa.
Per tant, en Déu hi ha un origen no generat, que és el Pare, que genera el Fill, que és el Logos; entre Déu Pare i el Fill unigènit generat, hi ha una diferència i alhora una identitat en el sentit que un no és més Déu que l’altre.
Entre el pare i el Fill es produeix el dinamisme mutu que és l’amor, i aquest amor, que és allò més profund de Déu, és un tertium (tercera cosa) que hi ha en l’ésser de Déu, tercera realitat que acostumem a anomenar Esperit o, en grec, Pneuma. Aquestes realitats són allò que anomenem Pare, Fill i Esperit Sant, que són les tres persones divines.
Hi ha una cosa que Déu no és i que ha volgut tenir, que és la realitat creada, i no qualsevol realitat creada sinó la naturalesa humana, en la qual realitza el seu dinamisme trinitari. Aquesta naturalesa humana té un nom, que és Jesús de Natzaret, el Fill de Déu fet home i ple de l’Esperit. En Jesús de Natzaret, Déu esdevé Déu, i ho esdevé no tan sols per a Jesús sinó per a tots els altres homes.
El Misteri de Déu habita en cadascú de nosaltres en la mesura en què esdevenim imatge viva de la Trinitat acomplint allò que ja som pel baptisme, és a dir, generant pensament i produint lligams d’amor.
Vet aquí doncs que l’ésser de Déu és la xarxa viva de relacions. Podem afirmar que en Déu hi ha tres persones perquè hi ha la relació paterno-filial i la relació unitiva de l’amor.
Amb aquesta manera d’entendre l’ésser de Déu, que és únic, queda palès que el monoteisme dels cristians no té res a veure amb el monoteisme que concep un déu monolític i corre el perill de generar totalitarismes.
