Són dues nocions que hom empra quan es vol posar de manifest la necessitat que l’Església sigui, en el nostre temps, totalment per a tots, amb una clara simpatia amb les cultures d’avui. No cal dir que, contemplades en el seu conjunt, la música de Bach, la pintura del Giotto o l’arquitectura gòtica, posem per cas, són simplement impressionants. Son evidentment innegables els grans canvis socials i culturals que s’han produït entre l’època de Bach i nosaltres, per la qual cosa cal que l’Evangeli penetri l’ànima de les cultures d’avui, responent a llurs expectatives i fent-les créixer en la dimensió de la fe, de l’esperança i de la caritat, com ho reclama el document de la Comissió Teològica Internacional «Fe i inculturació».
Inculturació i culturització no volen dir exactament el mateix. En la primera noció expressem la necessitat que l’Evangeli entri en qualsevol mena de cultura, per llunyana que alguna d’elles ens sembli de la fe; en la segons expressem la convicció que la fe ha de saber també crear cultura, ja que només a través de la cultura podem expressar i viure la fe; però, en realitat, no es poden donar l’una sense l’altra. Certament, hi ha sectors de cultura per als quals la pintura religiosa barroca o la polifonia renaixentista pot resultar atractiva, de la mateixa manera que hi ha hagut compositors catòlics o protestants que han conreat des de finals del segle XIX fins avui, un tipus de música identificable amb l’estètica contemporània. Per descomptat, hi ha altres nous sectors de cultura completament indiferents als referents que acabo d’esmentar. Convé no oblidar que, a cavall entre la dècada dels seixanta i la dels setanta, l’Església catòlica va explorar un cert trajecte relacionat precisament amb la idea d’inculturació, fent que la música folk entrés en un temple de formigó d’estètica brutalista, ple d’imatges escultòriques cubistes i retaules pop art, que sovint convivien amb una desolada talla barroca ubicada sense cap criteri au dessús de la mélée. El conjunt era estèticament catastròfic; la qüestió, però, va més enllà de l’estètica. De fet, hem de ser capaços de situar els processos d’inculturació i de culturització del cristianisme a nivell de «mentalitat», per molt que una determinada mentalitat sembli hostil al cristianisme. Aquesta és la gran tasca.