Fa quatre setmanes que no passo per aquí i no sé si és tant com per tenir la percepció que fa molt de temps, o és que han passat unes quantes coses importants des de la darrera: la diada de Sant Jordi, el canvi de tendència en les declaracions dels testimonis al Tribunal Suprem i… els mals resultats del PP en les Eleccions Generals a Espanya i Catalunya i de Ciutadans a Catalunya!
Potser amenaçar amb el 155, com feia Casado cada vegada que obria la boca, no és bona estratègia electoral. Per una banda, diu que els separatistes som minoria i per l’altra vol aplicar el 155 a Catalunya, castigant així tots els catalans: els revoltats i els soferts. Aquesta actitud no demostra gaires llums i sí molt poca coherència i els seus votants d’aquí segur que hi van reflexionar. És clar que als dirigents del PP espanyol, els vots dels seus votants catalans tant se’ls en fumen. El que volien era demostrar a Espanya que ningú —ni VOX— cargolava el coll dels catalans més fort que ells. Però tampoc de cara a Espanya els ha sortit bé aquest discurs de l’odi. Tot té un límit: les mentides i l’odi. Exagerar una cosa i l’altra per damunt d’aquest límit provoca l’efecte contrari del que es vol aconseguir. Per això ara que han vist que arrambar-se tant al partit d’ultradreta —el de l’ultraodi—no funciona, ja s’han desplaçat cap al centre. La candidata per Barcelona també hi va col·laborar, en la davallada del PP a Catalunya. Ja veig que no em vas fer cas, Cayetana, que no et vas passejar pel país amb esperit curiós i de descoberta per fer-te ni que fos una lleugera idea de com érem els catalans. Vas venir aquí a insultar-nos: als independentistes, als estudiants, als empresaris, a tots els que no pensàvem com tu, i ho vas fer a tort i a dret des de qualsevol tribuna que se’t va posar a l’abast, com si donessis una classe magistral d’espanyolisme i de democràcia. Només puc dir a favor teu que has sabut reconèixer la derrota. No com altres que no l’han reconegut i s’empenyen en fer-la més gran, ara insistint al Constitucional contra la candidatura europea de Puigdemont, Comín i Ponsatí.
Veig que de retruc, Casado també ha ressituat Ciutadans que, ben bé, tampoc no se sabia on era. No sé si els agrada la seva nova ubicació. De fet per Ciutadans, diria que la ubicació no és important; l’únic que els motiva és governar Espanya i tant se val el color que tinguin si hi poden arribar. Déu ens guardi de les maniobres, conspiracions i embolics dels polítics! De segons quins encara més. Crec que no som conscients del que poden arribar a fer per aconseguir el poder. La davallada de Ciutadans a Catalunya em té una mica encuriosida. Hauran vist els seus votants que el govern català no pot governar perquè Ciutadans no para de fer-los la traveta? I és que de moment Inés Arrimadas només ha demostrat les seves aptituds polítiques —si és que se’n pot dir així— en dos camps: l’exhibició de cartells i la presentació de querelles als tribunals. És clar que també pot ser que no els hagi agradat que se’n vagi a la capital i per despit no hagin votat els seus companys que, dit sigui de pas, han quedat un pèl despenjats. Chi lo sa! La qüestió és que de primera força en les eleccions del 2017 han passat a quarta. No és una qüestió menor.
En fi, el guanyador de les eleccions no ens estima, ni es recorda de cap favor, ni habrá referéndum, i España es una democracia plena con separación de poderes i bla, bla, bla, però que hagi guanyat l’esquerra ja és un gran alleujament. No pas pels polítics, que està per veure si faran política d’esquerra, sinó pels votants que amb el seu canvi de tendència demostren que estan tips de la corrupció, que no volen extremismes i que després de les polítiques que han patit darrerament, sobretot la classe treballadora, demanen un canvi.
