L’anunciat d’aquest article, «Fe i cultura», segur que us sona, i és així perquè la fe i la cultura, tot i ser magnituds clarament diferents, no es poden donar, de fet, l’una sense l’altra. Quan parlem de fe, és a dir, de fe «religiosa», ens referim alhora a dues realitats, si més no des de la perspectiva del missatge cristià, primer a l’acostament de Déu als homes, en forma de «gràcia», acostament pel qual Déu es converteix en el substrat més íntim de l’ésser humà –intimeor me, com deia sant Agustí–, i, segon, al lliurament sense condicions de l’ésser humà a un missatge que ens ve del cel i, per tant, un missatge «revelat» i, en aquest segon sentit, la fe cristiana sempre ha d’anar precedida pel missatge cristià. La fe, en tant que «gràcia», suposa una determinada manera d’entendre el fenomen humà i el seu context més o menys immediat (i això és «cultura»); la fe, com a resposta lliure i alliberada, no pot existir sense una determinada cultura. De fet, qualsevol cultura, fins i tot la cultura, diguem-ne, atea, inclou, si més no en un moment inicial, una actitud, diguem-ne «vital» en la qual, per definició, l’ésser humà, més enllà i abans de qualsevol raonament filosòfic o científic, es defineix ell mateix en relació a la «transcendència» afirmada o negada.
M’interessa més, però, la relació entre «missatge» i «cultura». El «missatge», qualsevol missatge, conté i es defineix, abans que res, per un llenguatge, i el llenguatge és cultura, i és en aquest sentit que podem i hem de parlar, per exemple, de cultura «cristiana». El missatge, també el cristià, neix, es desenvolupa i es transmet mitjançant una cultura, i d’això se’n diu «inculturació». És evident que la fe religiosa, i eminentment la fe cristiana, supera qualsevol inculturació de la mateixa, i no hi cap inculturació que es pugui definir com a definitiva i inalterable, però pensar que el missatge es pugui entendre i transmetre sense una determinada inculturació és impossible. No cal dir que, si els teòlegs tenen el deure de preservar, sense interferències, la puresa de la fe, també els hi escau el deure de promoure una inculturació del missatge que sigui la més adient per a entendre’l i transmetre’l.