Val a dir, d’entrada, que la pregunta i la inquietud per a la localitzar Déu té una arrel clarament idolàtrica: es tracta, davant la proximitat d’aquest Déu, de prendre les precaucions oportunes per tal de sostraure’s als esclats de la seva ira o, en positiu, per tal d’assegurar que les pregàries i súpliques, sacrificis i ofrenes que els seus fidels li reten, van en la bona direcció i seran degudament atesos. En aquest sentit, el lloc on Déu habita són els seus temples i santuaris, que sovint són també reials i nacionals. El Déu vivent, revelat finalment en nostre Senyor Jesucrist, no habita en cap mena de tabernacle o no hi habita d’una manera eminent. El Déu vivent habita en la seva Paraula i habita sobretot en la persona de Jesús, el Fill de Déu fet home; i habita, doncs, on aquest Jesús ha fixat la seva residència. Déu, tanmateix, continua essent omnipresent, en el cel i en la terra. I continua essent present en qualsevol bri de presència humana, de tal manera que, si hom el vol trobar, ha de considerar que és “intimior me”, més íntim que jo mateix, i el trobarà en el seu interior. En qualsevol cas, no es pot dir que Déu sigui en un lloc més que en un altre.
Però, Jesús, on és? Jesús, el ressuscitat, és bàsicament al cel, a la dreta del Pare, intercedint per nosaltres, i hi és com a terme i final d’un camí, obert a tothom, on els homes, podran “veure Déu cara a cara” i assoliran la plenitud de la vida i de la felicitat (en aquest sentit, el “cel cristià” és el lloc eminent de la presència de Déu). Però Jesús és també entre nosaltres: és eminentment present en els pobres, malalts, perseguits i exclosos; i és també en qualsevol persona i especialment en l’amor compartit entre les persones. I Jesús és present en la seva Església, fins a la fi del món. I, en aquest sentit, és present en qualsevol sagrament de la seva Església i, d’una manera especial, en el sagrament de l’Eucaristia, és a dir, en el sagrament del seu Cos i en la seva Sang, per tal que siguin menjar i beguda per als qui creuen en ell. Fixeu-vos-hi bé: en “cada” presència del Senyor hi ha la seva específica finalitat, i no ens lícit de traspassar el límit de l’especificitat de “cada” presència, que sempre serà, tanmateix, la presència de la persona de Jesús ressuscitat, que mereix sempre l’acte de l’adoració; una presència que, en el cas de l’Eucaristia, no s’exhaureix en el fet de “combregar”, sinó que perdura mentre el pa sigui pa i el vi sigui vi (per tant una permanència que permet parlar d’una “latents deitas”, una divinitat amagada). No oblidem, tanmateix, que l’adoració del Déu vivent és l’activitat reservada principalment per al Déu vivent en el cel cristià.
