«Hi ha molt camí per recórrer»

Francesc Iglesias és el secretari d’Afers Socials del Departament de la Generalitat

Per . Actualitzat el

Francesc Iglesias és el titular de la secretaria d’Afers Socials i Famílies del Departament de Treball, Afer Socials i Famílies de la Generalitat de Catalunya. Va participar en la jornada sobre el règim jurídic en els serveis socials impulsada per la URV i la Xarxa de Santa Tecla a les nostres comarques. Amb ell debatem sobre el paper legal de l’administració catalana com a garant de l’atenció social com a dret universal.

Les entitats del tercer sector, tan importants en l’àmbit dels serveis socials, han de tendir cap a la professionalització?
A les entitats socials hi ha àmbits d’especialització important, sobretot en les dedicades al món de la discapacitat, la infància, les dones víctimes de violència masclista… aquí les entitats aporten un plus de professionalitat indiscutible. És cert que en l’àmbit de les cures, amb un gran pes dels cuidadors familiars, cal millorar la professionalització i la figura del cuidador professional. Hem instat moltes vegades a Madrid que, més enllà de donar prestacions econòmiques per a les cures familiars,  puguem crear llocs de treball i dignificar-lo. De moment, hem centrat els esforços en el terreny de l’habilitació i de l’acreditació professional però, certament, són instruments limitats. També hi ha iniciatives de capacitació i de formació d’aquestes persones cuidadores en l’àmbit familiar, majoritàriament dones, per donar-los eines i recursos que els permetin fer aquesta tasca amb més coneixements i capacitats. Aquí, com dic, hi ha molt camp per recórrer.

Cal dotar d’un règim jurídic propi el sector dels serveis socials?
Des de l’àmbit social ens trobem moltes vegades constrenyits per normes que provenen d’altres sistemes. Com a exemple  diré que tenim dificultats per augmentar la xarxa de professionals de les àrees bàsiques de serveis socials en els ens locals perquè patim restriccions de la llei de racionalització i sostenibilitat de l’Administració local; o no podem augmentar el personal d’atenció directa amb recursos públics perquè estem limitats per lleis d’acompanyament de pressupostos o, per exemple, no podem ajudar, en una línia de subvencions, una fundació que treballa en l’àmbit del voluntariat en una universitat perquè s’assimila universitat a corporació de dret públic, però tampoc ens deixen fer un conveni interadministratiu perquè diuen que és una fundació i tampoc és sector públic…, o en un concurs en l’assignació d’un servei relacionat, posem per cas, amb una residència de nova creació per a  gent gran o de persones amb discapacitat hem d’acabar assignant el servei a aquell operador que fa l’oferta econòmica més avantatjosa quan estem parlant de serveis regulats a la cartera que tenen un preu de referència, en aquest cas derivat de la llei de contractes en el sector públic… Què passa, doncs? Que les normes socials que entronitzen un dret subjectiu universal no són prou bones i altres normes li han de posar obstacles constantment? Potser ens falten normes més ben fetes? O és que aquestes normes no les interpretem prou bé?  O potser és que el règim jurídic en l’àmbit social és poc conegut en massa instàncies de poder? De vegades, en l’àmbit social ens trobem que ens hem d’autoafirmar i, sobretot, tenim l’exigència d’abordar la complexitat social. I això s’ha de fer amb innovació, cosa que requereix una nova cartera de serveis socials, concebuda amb altres paràmetres, més orientada a necessitats i a resultats que no pas a estàndards de provisió que no aporten valor a la intervenció ni al servei. I aquí necessitem juristes creatius i marcs jurídics nous.

Us emmiralleu en algun sistema social existent?
Sobretot en l’àmbit de la gent gran, ens fixem en models menys institucionalitzadors com els que trobem a Holanda, al Regne Unit o al Canadà, els quals s’orienten i atorguen més flexibilitat a la comunitat. Per exemple, a Holanda fa anys que no construeixen cap residència, en canvi, proliferen molt més els serveis d’atenció domiciliària professionalitzats a partir de personal d’infermeria, o un model d’atenció centrada en la persona amb unitats lleugeres integrades als municipis. Les residències de més de cent places que recorden l’aspecte hospitalari ja són història en molts indrets.
Intentem inspirar-nos en les millors pràctiques, però també és cert que Catalunya té una llarga tradició de serveis socials que prové de la mà d’entitats privades, de quan, en ple franquisme, no hi havia eines ni inversió en aquest àmbit;. També cal agrair als ajuntaments democràtics que, a partir de la dècada dels 70, van ser els pioners en la instauració d’unitats de serveis socials en els municipis. Això ha fet que a Catalunya, malgrat que tinguem barris problemàtics, puguem anar a tot arreu, no com en altres països europeus del nostre entorn on hi ha barris on no entra ni la policia. Crec que amb aquesta cooperació de tots els actors podem posar la persona al centre i donar les millors respostes.

El model actual és el model residencial. Com està la situació actual a Tarragona quant a places residencials?
Comparativament amb altres indrets de Catalunya, al Camp de Tarragona la taxa de cobertura de les persones majors de 65 anys arriba al 13%. Comparativament hi ha una tendència positiva pel que fa a serveis a la dependència, ara bé, és cert que moltes vegades són serveis de poca intensitat o que poden millorar, sobretot els d’ajuda a domicili. Tot i això el percentatge de beneficiaris és important, estem parlant de més de 13.000 persones beneficiàries, més 14.000 serveis actius, amb un predomi de la residència de gent gran. Volem prioritzar la inversió en el suport a domicili i als centres d’atenció diürna per millorar aquestes. també han augmentat les prestacions econòmiques vinculades, aquest finançament públic que donem a persones perquè puguij tenir un servei d’acord amb els seves necessitats. El camí dels pròxims anys serà augmentar el pes per atendre situacions de dependència moderada, que són les que en aquestmoment estan entrant amb més intensitat en el sistema, i també els que sol·liciten revisisó de la valoració, que ja superen els nous usuaris. En general, pel qye af a llistes d’accés ia terminis, afortunadament el Camp de Tarragona és un dels llocs del país que més bé funciona.