I si, de tot plegat, res de res?

Per . Actualitzat el

«De tot plegat», en aquest cas, vull dir del món de la transcendència (déu o déus, un més enllà de la mort, el cel, etc.). I si, de tot això, resulta que no hi ha res de res? No em direu que un dubte d’aquesta mena no hagi de trasbalsar la consciència religiosa i creient d’homes i dones que han construït llurs vides sobre la seguretat d’unes conviccions que han edificat sobre la base d’un ensenyament religiós que han rebut a casa i especialment a la catequesi. Jo mateix no sóc cap mena d’excepció, per bé que he de confessar que, de tot plegat, sense tenir-ne una evidència, en tinc una seguretat sobre la qual recolza tota la meva vida. Si m’ho deixeu dir, us diria que «tot plegat» no forma part, o, si més, no forma part preeminentment, d’un futur més o menys llunyà, sinó que constitueix la capa més profunda de la realitat: jo no espero un cel com a premi de la meva suposada bona conducta, sinó el regal de què cada dia puc fruir de tantes persones de mirada clara i de cor net que tinc al meu voltant.

Els déus de carn i ossos formen part de l’imaginari que els homes i les dones fabriquem, sovint per a donar suport «transcendentalment» a les nostres ànsies o necessitats de domini, de poder, o simplement de seguretat, però resulta que, d’aquests déus, n’hi ha un que, sense magnificències més o menys terrorífiques, ha parlat als humans i ho ha fet amb veu humana i amb sentiments i sensibilitat humans, i, quan això ha passat, els altres déus han esdevingut irremeiablement ídols, és a dir, devoradors de l’humà. I els qui hem assistit, per la fe, a aquest prodigi, hem experimentat un trasbalsament interior que no ha deixat res dempeus. És el que li va passar a Moisès al desert, en la visió de la xarxa incandescent. Ell havia fabricat un déu, per a coordinar un poble dispers i fer-ne un poble cohesionat i potent, però aquest déu li parla i Moisès abdica de les seves ambicions de líder i cabdill i es converteix en un simple «profeta», és a dir, el qui parla i actua en nom d’un altre. A Moisès li va passar allò que va ser negat a Michelangelo quan, un cop esculpida la imatge del seu Moisès, li va clavar, segons l’anècdota, un cop de martell al front i li va dir: «parla!» (és l’única cosa que li falta a l’escultura, però, evidentment, l’escultura no va parlar…).

A nosaltres, els cristians, ens correspon acostar-nos i, si és possible, endinsar-nos en la formidable experiència religiosa de Jesús de Natzaret, que va viure d’una manera extraordinària la seva condició de Fill de Déu, i és a l’interior d’aquesta experiència que va descobrir i va viure fins a l’extrem la seva condició d’ungit i d’enviat. D’enviat a qui? Enviat al món, és a dir, a allò que, en principi, és diametralment oposat a Déu, i va començar estimant el món i valorant les seves enormes potencialitats. I el Fill de Déu ens ha fet, a tots i a totes, fills i filles de Déu, tant als qui ho reconeixem com als qui no ho han fet o no saben que ho són.