Ja fa dies que sento comentaris com «Quina ràbia que ens tenen!», o «Per què ens odien tant?», i també «Amb els catalans tot s’hi val!» i ho rebato dient que no és odi, que són vots. No hi ha res que en doni tants com un enemic comú. Va ser l’estratègia de Hitler contra els jueus per arribar al poder, és l’estratègia de la dreta espanyola contra els catalans per arribar a la Moncloa.
Les paraules d’odi basades en mentides comencen sortint de la boca dels polítics dretans i arriben a l’oïda dels espanyols que, en cap cas, les posen en dubte. Durant molt de temps aquests polítics han parlat dels diners —dels diners que perdrien els espanyols si Catalunya s’independitzés—, ara han canviat l’argument i allò que impera en boca del trio de l’odi és la unitat d’Espanya. S’ha d’anar canviant el discurs, no fos cas que, per avorriment, a algun espanyol li vingués l’acudit de pensar per si mateix. Però l’odi vers els catalans només es un mitjà d’aconseguir vots. Ho va ser en les signatures recollides per Rajoy contra la reforma de l’Estatut, ho va ser quan Rivera va crear Ciutadans amb l’excusa de la discriminació del castellà a les escoles, ho és quan Casado crida contra Catalunya vociferant com un possés. I ho és en totes les denúncies de VOX contra l’independentisme; només cal preguntar-se on era VOX, políticament parlant, fa un parell d’anys i on és ara. Com més odi explícit, més vots. Però alerta! Tot té un límit i 45.000 persones en la manifestació de diumenge passat, l’objectiu de la qual era enderrocar Pedro Sánchez damnant a tort i a dret dels catalans, és una xifra miserable comparada amb la població espanyola, no arriba al 0,10% dels espanyols. Els espanyols hauran començat a plantejar-se que potser la dreta està passada de voltes? Podria ser una bona notícia, però tal com diu Pablo Hasél, el raper condemnat per enaltiment del terrorisme i injúries a la corona, no hi ha motiu per felicitar-se perquè encara que el percentatge de participació sigui ínfim, els feixistes controlen l’exèrcit, els cossos repressius, l’Església, l’oligarquia i els tribunals.
Millor, doncs, no celebrar-ho perquè venen dies dolents, llargs temps dolents segons els més pessimistes. En el moment d’acabar d’escriure aquesta columna, comença el judici a la nostra gent en el Tribunal Suprem, però ja fa dies que veiem com anirà. La no admissió d’alguns testimonis claus de les defenses, d’observadors internacionals, l’alt percentatge de policies entre els testimonis de la Fiscalia i l’Advocacia de l’Estat, la negació a la traducció simultània, forçant els acusats a escollir defensar-se en un idioma que no és el seu, i més gestos del Tribunal ho posen en evidència. Mentre duri el judici anirem, sense cap mena de dubte, de l’astorament a la perplexitat i de la perplexitat a la indignació. Per nosaltres que sabem quina és la veritat, que ens vulguin fer creure una mentida és un insult flagrant. Haurem de ser forts, mantenir la calma i deixar l’ansietat en un racó. No ens podem permetre no estar a l’altura dels nostres presos i de la seva dignitat. Si ells es mantenen ferms i convençuts, nosaltres no podem defallir. I podem fer una altra cosa per ells: mobilitzar-nos contínuament per lluitar de forma pacífica contra aquesta injustícia.
