Dic jo que si el comte Borrell aixequés el cap, ràpidament el tornaria a abaixar, avergonyit. No és el cognom allò que fa la persona, però si la persona que l’ostenta li ha atorgat dignitat amb els seus actes, segur que si es pogués expressar demanaria que aquesta dignitat es preservés sempre. El comte Borrell és, per simplificar-ho, un personatge històric que cap a finals del segle X es negà a renovar el pacte de vassallatge amb el rei francès i instaurà de facto la independència dels territoris catalans que administrava. Està clar que el nostre Borrell (català, no ho oblidem), ara ministre d’Exteriors del govern de Pedro Sánchez, no comparteix els ideals del comte. Però el que més l’allunya d’ell no és el gest d’afirmació esmentat, sinó la manca de diplomàcia, en què el comte excel·lia i gràcies a la qual va aconseguir grans èxits. El nostre, en canvi, podríem dir, pel que fa a la diplomàcia, que sembla un hipopòtam en un camp de margarides, o millor dit, de roselles, encara més delicades. No comparteix les característiques de Trump, Kim Jong-un o Mr. Chance, de què parlava fa un parell de mesos a «Parar-los els peus» en aquesta columna, però hi competeix en el poc encert de les seves declaracions públiques. Cada cop que parlen trepitgen un grapat de margarides. Més d’una vegada he pensat d’ell, igual que dels altres, que, fàcilment podria provocar una guerra. D’entrada, diplomàtica, desortida, una guerra de veritat. Les seves frases no tenen pèrdua: s’ha de desinfectar Catalunya dels independentistes, Gran Bretanya s’ha disparat un tret al peu amb el Brexit, Catalunya està al límit del que pot acabar sent un enfrontament civil, Espanya té dret a veto sobre Gibraltar, a Amèrica només es van matar quatre indis, la comparació de Torra amb Le Pen és injusta per Le Pen, la violència de la policia l’1-O és una falsedat i –a l’avançada de les declaracions de qualsevol altre govern– el règim de Maduro no és legítim. Pobres margarides amb aquest també! Són frases que passaran a la història pel seu desencert i, sens dubte, n’hi haurà més perquè Déu ens en guard de la manca de filtre d’alguns dirigents!
Recordo que una vegada el meu pare, anant d’excursió a la Vall d’Aran amb la mare, va aturar-se a la Pobla de Segur a mirar com baixaven els raiers pel Noguera Pallaresa i va veure el Borrell, que en aquells moments era ministre del govern de Felipe González. Sense pensar-s’ho dues vegades el meu pare el va anar a trobar i li va donar la mà. «Molt de gust de poder-lo saludar, senyor Borrell» li va dir.
Temps era temps que els socialistes eren d’esquerres o almenys representaven allò més allunyat a l’època rància, l’única, que el meu pare i els seus coetanis havien conegut. Temps era temps!
El cognom del meu pare és, evidentment, Duch i ell i els seus avantpassat, en tot el que la recerca del meu arbre genealògic m’ha permès abastar, van ser treballadors de la terra. O sigui, que de llinatge de ducs de la noblesa, res de res. Ara bé, de noblesa d’esperit, tota.
Està clar que no és el cognom allò que fa la persona. Ni un, ni vuit, tal com presumeix el candidat del PP a l’alcaldia de Barcelona, Josep Bou, que per les seves paraules al Preguntes Freqüents, dedueixo que es presenta a l’alcaldia perquè, com empresari, volia que el veiessin per TV3 i no se’n sortia. El senyor Bou, per la diplomàcia que exhibeix, podria ben bé anar a fer companyia als del camp de margarides.
