Imbècils

Per . Actualitzat el

Quan estava a la primera línia de la política m’emprenyava molt que els dirigents de la dreta em prenguessin per imbècil i vaig arribar a pensar que ells s’ho creien de veritat. Així que, de tant en tant, per quedar-me tranquil, els ho deia perquè sabessin que me n’adonava.

Ja ha passat un trienni i ara veig que allò de tractar-me d’imbècil ho estenen a la resta de la ciutadania, homes i dones –a aquestes encara ho pretenen més–.

Ho dic perquè m’ha pujat la mosca al nas i veig una llarga llista de noms d’aquesta subespècie que ens volen fotre el pèl. Només en referiré uns quants: Aznar, Trump, Santini, Le Pen, l’hongarès János Àder, la gent d’Alternativa per Alemanya i Steve Bannon, per exemple, (per cert, qui no sàpiga qui és aquest senyor que posi el seu nom i al costat la paraula VOX i no pararà de llegir i entendrà millor el problema).

Me n’he deixat un munt. En podria dir molts més d’altres països, per exemple del nostre estat i de la nostra pàtria catalana. I els que sortiran… no sé si vostè lector/a ha viscut com un servidor l’experiència de sentir un tronc de pi corcat pels tèrmits, aquests insectes xilòfags del grec ξύλον «que menja fusta», de ξύλον «fusta» i φαγεῖν «menjar». Impressiona molt i fa molt de fàstic, angúnia i por. Se sent com un eixam de milions d’abelles que cada cop fan més soroll i semblen més enfurismades, a punt de sortir de la fusta. No hi ha remei ni antídot possible. Doncs em sembla que tenim el tronc de fusta a punt d’esclatar i en lloc d’apressar-nos a posar-hi remei, contemplem la magnitud de la tragèdia i ens esforcem a veure qui descriu millor el fenomen, com som de desgraciats que també ens ha arribat el corc, com pacten els de dins i els de fora, com són de dolents i pudents i destructius.

Mentrestant, els noms que he donat en el tercer paràgraf d’aquest article, estic segur que es foten un fart de riure i pensen que som imbècils. Perquè amb quatre consignes sense arguments, cinc tuits i la desesperació de molta gent a la qual ells mateixos han situat a la misèria, han trobat una fórmula que de moments els funciona.

Així que, encara que no llegeixin aquestes línies, que sàpiguen que ells ho són més, molt més d’imbècils –progenitors inclosos per haver-los engendrat i parit–. I que sàpiguen que com que som més llestos que ells, sabem on és l’arrel del problema: no és que els i les seves votants siguin curts de gambals –encara que potser algun/a n’hi ha– sinó que aquí hi ha molts interessos en joc i els han

sabut conjuntar, molta gent i molta corporació poderosa que està jugant les seves cartes i esmerçant molts recursos dels gairebé infinits de què disposen.

I que la gent de progrés i les organitzacions on tradicionalment ens agrupàvem, no trobem encara les fórmules per lluitar i oferir alternatives a la gent que, desesperada, se’n va amb ells o a l’abstenció.

I nosaltres encara amb els vells esquemes, els ancestrals dogmes i les antigues pors, indecisions i inèrcies. Ens estan guanyant el combat perquè saben jugar millor aquesta partida. En llenguatge esportiu d’avui «saben llegir millor el partit». Per cert, a Catalunya tenim un problema addicional –que per mi no és el fonamental– que consisteix en el fet que uns quants, molts, la meitat, volen decidir per la totalitat, la qual cosa encara ens fa més complicadets.

Però la victòria serà nostra algun dia. Ep! Si ens sabem organitzar i lluitar adequadament, també a la nació catalana de la qual Espriu ja es volia allunyar «nord enllà», quan les coses anaven com ara, malament.