Del «jo» impermeable al «jo» porós a Déu

Per . Actualitzat el

L’altre dia, en la Lliçó inaugural del Curs Acadèmic de l’Ateneu universitari Sant Pacià, de Barcelona, el prof. Xavier Morlans parlava de les «escletxes en el jo impermeable a Déu». D’una banda, es proposava analitzar les causes religioses, filosòfiques i sociològiques que han dut a l’actual situació del «jo impermeable a Déu», una expressió original del sociòleg catòlic canadenc Charles Taylor, és a dir, d’un «jo» resistent a la idea Déu. En efecte, a diferència del subjecte de l’època medieval naturalment porós a la vivència de Déu, el «jo» postmodern, fruit de l’evolució dels darrers tres-cents anys de pensament filosòfic i científic a Occident, és un «jo» autònom i impermeable a la idea de Déu, una evolució que es desenvolupa en vuit etapes: la «secularització» (segles XVII-XVIII, amb Kant com a figura representativa), el «secularisme» (segle XIX i inicis del XX, amb Feuerbach, Marx, Nietzsche i Freud), quan es diu no a Déu com a fonament transcendent de la realitat), el «totalitarisme» (a partir de 1917, quan es diu no a la condició humana de l’altre), el Modern contraposat al Clàssic (a partir de 1945, quan es produeix un desplaçament d’interès del saber filosòfic vers el saber empíric i tecnicocientífic, juntament amb l’aparició del personalisme humanista i cristià), la revolució cultural del 1968 (quan es desenvolupa una forta crítica radical contra l’autoritat, la tradició, la figura paterna i el passat, amb un elogi entusiasta de l’autogestió, l’anomenat «amor lliure» i l’assemblearisme), la postmodernitat (a partir dels anys vuitanta, amb la crisi dels grans sistemes i l’entronització del pensament feble), el culte al «jo» (a partir dels anys noranta, amb l’afebliment de tota mena de vincles i lligams), i el transhumanisme, a partir del 2000, amb la nova mutació de l’animalisme. I, com a resultat de tot plegat, la imposició d’un «jo» desvinculat i tecno-omnipotent.

D’altra banda, Xavier Morlans fixava la seva atenció en les «escletxes» en aquest «jo», seguint els camins esbrossats per pensadors de casa i de fora de casa que s’han obert pas amb una fenomenologia de la generació humana, una fenomenologia travessada per la presència dels afectes, que comporta la pregunta pel «sagrat» i porta a plantejar obertament el caràcter necessàriament fiducial de la condició humana. A partir d’aquestes dues anàlisis, l’autor proposa algunes orientacions sobre com oferir la novetat de la fe cristiana a través de les dites escletxes, orientacions que culminen en la invitació a una relació personal amb Jesucrist, com a Mediador de l’amor incondicional de Déu.

D’aquestes escletxes en subratllo dues: la ferida que causa la contemplació de la bellesa i la indignació que produeix el patiment dels innocents. Cada cristià i cada cristiana en els seus ambients quotidians, amb el millor testimoni de vida i d’acció, han de saber passar l’anunci de la bona notícia de l’amor de Déu manifestat en Jesucrist i han de saber fer-ho amb un llenguatge i estil que empatitzi d’entrada amb les escletxes del «jo» impermeable a Déu per ajudar-lo  a esdevenir un «jo» porós a Déu.