A mi també m’amoïnen els resultats de VOX a les eleccions andaluses, però ara mateix el que m’amoïna més és la vaga de fam dels presos polítics que, per altra banda, no serien a la presó ni als jutjats si no hagués estat per VOX. VOX és, com si diguéssim, el furó dels jutges contra el procés i per la unitat d’Espanya. Si hi ha un animal que m’esgarrifa és el furó. Deu ser perquè encara recordo, de la infantesa, els crits de la veïna quan el furó se li va escapar de la gàbia i se li va arrapar a les cames; li van quedar fetes una carnisseria. Ja sé que ara hi ha gent que té un furó com a mascota i, per tant, no el deu tenir engabiat, però aleshores quan els deixaven lliures eren un perill. Igual que VOX, fins fa poc reprimit i ara amb carta blanca. Quan el furó només tenia utilitat per als caçadors per la seva facilitat d’entrar al cau, arrapar-se als conills i treure’ls a fora s’assemblava molt a aquesta gent: s’arrapen als independentistes fins allà on els jutges no poden arribar i els deixen a les seves mans perquè els disparin el tret final. I pensar que un dels impulsors del partit és català! De canalles n’hi ha per tot arreu. No sé què en deu pensar ara mateix, Vidal-Quadras! Potser no s’imaginava que la seva ànsia de poder polític (de Solidaritat Catalana cap a Unió Democràtica de Catalunya, cap a PP i cap a VOX) participaria en l’engendrament d’un monstre. O potser sí. Qui sap si encara mou els fils pel darrere! Qui ho sap!
Tornant als presos, ja fa més de deu dies que van començar la vaga de fam. Aquí a fora el temps passa molt ràpidament, tant que l’angoixa no ens deixa viure cada cop que hi pensem. Cada hora que passa és un atemptat contra la seva salut, contra la seva vida. Que ho deixin ja, si us plau, que ho deixin córrer, que a l’estat espanyol ningú no mourà un dit per ells! El Constitucional ha dit que tot segueix el seu curs i el govern —que bé els hi ha anat!— s’ho ha cregut. Per ells ja es poden morir d’inanició. Quins canalles!
Els canalles són el leitmotiv de la meva columna d’avui i és que aquests dies m’ha vingut sovint al pensament aquest qualificatiu. M’hi ve quan penso en el furó i els caçadors que ens voldrien a tots a la gàbia, sinó en un lloc pitjor. M’hi ve quan escolto els incendiaris que burxen amb la metxa encesa perquè el pusil·lànime govern espanyol, que veu quina és la sortida, no gosi emprar-la per por de cremar-se, de cremar-se-li els vots, vaja! M’hi va venir sobretot dijous passat a la presó de Mas d’Enric on setmanalment, o més, hi ha concentracions per fer costat a la Carme Forcadell, on cada dia Óscar Cid hi toca el saxo per fer-li saber que no està sola. Dijous, mentre hi érem, van sortir de la presó els familiars de la Carme, que hi eren de visita. Si mai la paraula «canalles» m’ha sortit de l’ànima va ser en veure la seva mare. Amb els ulls enrogits, recolzant-se en una altra persona i mirant de contenir les llàgrimes va passar pel nostre costat fent el cor fort, per no ensorrar-se, a totes les mostres d’afecte i suport que anava rebent. Quins canalles els qui mantenen a la presó la seva filla —innocent!—, que l’únic que va fer va ser permetre un debat al Parlament!