El primer disc dels Manel compleix deu anys i jo, que en soc seguidora, tinc ganes d’anomenar-los, ni que sigui d’esquitllèbit. L’altre dia escoltava la cançó Captatio benevolentiae… Me la sé de memòria, però arran dels avatars que va patir l’Estat espanyol la setmana passada he prestat especial atenció a un fragment de la cançó que diu així: «… i a vegades una carambola de sobte ens demostra que ens en sortim». Em serveix per il·lustrar el que vull dir. Ja tenia una idea succinta de què era una carambola però ho he buscat per assegurar-me’n. Carambola: jugada de billar que consisteix a tocar amb la bola que es tira, les altres dues boles. Apa, que els jugadors de billar riuran perquè me n’hagi hagut d’assegurar!
Va ser una carambola la caiguda del govern del PP? Jo crec que sí. La bola dels papers de Bàrcenas, demostrant-ne la corrupció, va tocar la bola (o la fibra) de l’oposició al Congrés que va portar a la moció de censura i, finalment, el govern corrupte del PP va rebre l’estocada que el va fer fora del tapís verd, o sigui del govern. I tot quan a Catalunya estàvem entrampats en una espiral de demandes, bastonades, repressió i persecució, d’on semblava impossible sortir.
L’exministra que tenia preparat l’exèrcit de terra, mar i aire per enviar-lo a Catalunya ben bé no ha patit una carambola. A ella, amb les filtracions de les seves converses amb el comissari espia Villarejo, gotejant dia a dia, directament l’han embocat al forat del tauler. Que no està Casado per rebre cap carambola d’aquestes que ara sovintegen tant entre el poder! En el fons crec que li ha anat bé per treure-se-la del damunt. «Apa, maca, ves cap a casa. I res de en diferido. Immediatament!».
També de sobte, el Tribunal Suprem ha fet una relliscada descomunal (primera bola). Descomunal perquè afecta tots els hipotecats d’Espanya. I com que són molts, tothom s’ha començat a preguntar per la infal·libilitat, però sobretot per la honestedat del tribunal (segona bola). Cosa, per altra banda, impossible d’imaginar quan la seva previsible decisió de condemnar els colpistes catalans mostrava el seu caràcter diví i intocable en ser l’única garantia per mantenir la sagrada unitat d’Espanya. Tractant-se de tocar-los la butxaca —una butxaca ja buida, que en quinze dies ha anat de l’esperança a la desesperació—, la gent ja no parla d’infal·libilitat, ni tan sols d’honestedat, sinó de corrupció en tota regla. Però que encara no sabem qui mana aquí?
Bona relliscada, il·lustríssim Lesmes, bona relliscada! Però tant se us en donen a vosaltres les relliscades! Molt em temo que els hipotecats no jugaran la bola que clouria la carambola, per tant la justícia espanyola segueix com si res. Aquest dilluns el Tribunal de Comptes condemna a pagar els cinc milions, que ja fa dies sabem, als responsables del 9N; però quants tribunals hi ha al sistema judicial espanyol, per Déu? Millor dit, n’hi ha algun que no vagi contra nosaltres? Potser aquest nou Tribunal Suprem arranjat entre PP i PSOE, que promet tanta separació de poders com l’actual… potser és la nostra esperança. Segurament!
En fi, molta paciència. Diuen que s’agafa abans un mentider que un coix, i ja sé que em repeteixo molt, però la veritat sempre s’acaba sabent. I triomfant. A vegades una carambola de sobte ens demostra que ens en sortim.