Ningú no podrà dir que Puigdemont no ho intenta, que no intenta la unió de l’independentisme. Primer, amb Junts pel Sí, que se’n va sortir. Després amb Junts per Catalunya, que ja no. Ara amb la Crida Nacional per la República, que sembla que tampoc, almenys pel que fa als partits, perquè Esquerra ja ha dit que ella, res de Crida. Veig que l’únic alcalde d’Esquerra que hi ha donat suport és Josep Andreu, el de Montblanc. Tant de bo n’hi hagués d’altres que seguissin el seu exemple! Jo és que estic per la unitat. Em sembla que ho dic cada dia en aquesta columna. Però està clar que els interessos de partit passen per damunt de tot: de la unitat, de les il·lusions particulars, de la voluntat del poble.
No conec els entrellats de la política catalana. A vegades, quan expresso la meva opinió penso que els que sí que els coneixen deuen riure. Possiblement soc una mica ingènua i només valoro allò que es veu de portes enfora, allò que ens volen ensenyar. El que hi ha de portes endins deu ser molt més cargolat.
Em pregunto què devia passar en la intimitat de Junts pel Sí, durant la legislatura que més ens ha atansat a la independència, perquè ara Esquerra no vulgui saber res de cap aliança. Tan grans van ser les desavinences com per no voler treballar junts per un objectiu comú mai més?
Tampoc no n’ha volgut saber res la CUP i no només de la Crida. La CUP ja no vol saber res de ningú, ni del Govern ni del Parlament. Tampoc no ho esperava, la veritat. Després d’obligar el president Mas a fer el pas al costat i de no votar Turull en la primera sessió d’investidura, quan era tan necessari, abans que el posessin a la presó, ja he après que, si bé a vegades la CUP m’ha semblat d’una clarividència i coherència singulars, no hi puc comptar. La CUP clama desobediència des de la barrera, mentre el Govern i el Parlament han de capejar l’Estat espanyol i anar entomant les seves envestides que, com d’un toro embogit i despitat, amenaça de rebentar-los amb les seves poderoses banyes, ara la judicial, adés la policial.
Desobediència? Per ventura no va ser desobediència el referèndum? No ho va ser la Declaració d’Independència? I on som ara? Si els nostres governants desobeeixen una mica, només una mica més, els pengen de cap per avall al mig de la Plaza del Sol de Madrid. Desobediència del poble? D’acord, però jo hi exigiria concreció i innovació, en les propostes de desobediència. Fins ara no els he sentit parlar de res més que de mobilització al carrer i, caram! que fa un any que estem mobilitzant-nos, dia sí, dia també, al carrer. No seria millor la unitat, per començar? Primer ens unim i després ens mobilitzem. Mentre cadascú vagi per ell perdem la partida, o sigui guanya la banca, o sigui l’IBEX, o sigui l’Estat espanyol.