TESTIMONI DE
PERE GRAU
ADVOCAT
Venia de lluny la proposta de fer un referèndum. De fet, a finals del maig de 2016, un grup de secretaris nacionals de l’ANC format per la Liz Castro, el Jordi Jaria i el Joan González Fabra, es reuniren a Tarragona per formalitzar la proposta que, el juny, l’ANC aprovaria a Badalona. Es tractava de la celebració d’un referèndum vinculant perquè els catalans, en exercici del nostre legítim dret d’autodeterminació, decidíssim si volíem o no la Independència de Catalunya.
Els detalls posteriors, potser no és ara el moment de comentar-los, però resulta molt necessari emfatitzar que no va ser fins bastant més tard que les nostres institucions i els grans partits sobiranistes farien seva la idea del Referèndum.
Potser per algú tot això va ser pres com una mena d’entremaliadura; de fet, alguns dels qui en tenien responsabilitats en posar-lo en marxa i d’aplicar el seu resultat s’ho prenien més com un acte de mobilització que no pas com el que va ser: un acte inequívoc de determinació de la població per votar i decidir el seu futur.
Entre això i la pressió de l’Estat, a mesura que s’anava acostant la data de l’1 d’octubre, la tensió anava creixent, la desesperació dels ocupants per trobar les urnes els portava a visualitzar episodis que fregaven el ridícul. De fet, moltes d’aquestes accions són les que van propiciar l’autèntica mobilització de la gent.
Les urnes hi eren, les paperetes hi eren, però, sobretot, qui hi va ser, va ser la gent. La gent, allò tan genèric i tan immens que es pot passar de menystenir a glorificar en dècimes de segon. La gent va fer que el seu futur no tornés a ser mai més de ningú més que seu.
El dia 1 d’octubre el Referèndum es va celebrar; es va celebrar sortejant totes les dificultats, totes les amenaces, tots els menyspreus; es va celebrar amb tota la fermesa, amb tota la dignitat, amb tota la determinació que dona estar segur que mai més ningú no ens prendria la voluntat de ser lliures.
A Tarragona va ser especialment dur. Primer, perquè la policia espanyola es va acarnissar particularment, la seva contundència va resultar inhumana. La casualitat va voler que amb el Dídac Nadal i el Pau Ricomà compartíssim Col·legi al Casal Cívic de Campclar. Eren les 9 en punt del matí quan tot just obrir les portes del Col·legi es van presentar uns cinquanta monstres disfressats de persona. Érem poca gent i s’ho van endur tot, tot menys la dignitat. El sistema de cens universal va permetre que es pogués votar a altres col·legis. Alguns van resistir, com l’Institut de Campclar, al qual no hi van poder accedir. Segon, perquè Tarragona es va guanyar també la llibertat. La va guanyar malgrat la intolerable actitud d’una Guàrdia Urbana que actuà de mestre de cerimònies dels violents, amb l’anuència vergonyosa de l’alcalde Ballesteros que va cometre la pitjor deslleialtat, la de no defensar la gent a qui tenia l’obligació de protegir.
Va ser un dia llarg i intens, van pegar, van pegar molt; a alguns encara els sembla que ens estan pegant; però seguim drets, ferms, decidits. No ens van humiliar, no ens van doblegar, perquè la nostra llibertat és ja nostra per sempre.
Ara, quan ja fa un any de tot això, quan la memòria s’escalfa i el cor encara s’encongeix, és quan amb més força i amb més ràbia hem d’exigir que aquells qui es van comprometre a dirigir el país, deixin de banda les mesquineses d’allò que es pensen que els fa millors i reflexionin sobre com els ha de jutjar la gent. Tal com deia el Toni Rosich, no han de tenir por dels tribunals, han de tenir por de la gent.
Una República ens espera, de gent lliure i de cor net. Que ningú ho embruti, que ningú no ho malmeti, que ningú no es cregui que la llibertat guanyada no és de la gent. Els qui vulguin manar només tenen dret a fer-ho si recullen el fusell dels caiguts. Visca la Terra.