La frase l’hem sentit i l’hem repetit mil vegades. I vull dir, d’entrada, que la frase, a mi, em fa bé, perquè tinc la tendència a magnificar-ho tot, i em serveix per a minvar els meus entusiasmes gairebé infantils i trobar aquell punt mig (allò de «in medio virtus», com deien els antics), que és l’únic que fa justícia.
Però la frase, dita a tort i a dret, i dita com afegitó a la lloança que algú ha rebut, demostra el grau potser més alt de mesquinesa, que torna aigualit el millor dels vins. És com l’escopinada a la blancor d’un espai curull de neu; és l’expressió d’una enveja, de l’enveja de l’impotent que no és capaç de superar la mediocritat i prefereix rebaixar-ho tot al seu nivell. En aquest sentit, la frase coincideix amb el «sí, però», amb què sovint col·laborem a l’elogi que sentim de l’altre, i amb el «ja ho veurem», que respon al desig de no comprometre’s en res i anar tirant. Des d’aquesta perspectiva no em resta sinó manifestar la meva sincera incomoditat davant aquesta manera d’entendre i de practicar les relacions humanes.
Amb tot, no sé si perquè la frase, a mi, m’ha anat molt bé, penso que no seria dolent que la reservéssim precisament com a «reserva» contra els excessos messiànics dels poders polítics de torn, i podria servir per allò de «curar-se en salut», que sempre és millor que fer-ho «en malaltia». Penso que la tasca dels savis, dels autèntics savis, consisteix precisament en això: a rebaixar els entusiasmes puerils i delirants, entusiasmes que acostumen a desvetllar els èxits més clamorosos del populisme. No cal dir que, de populismes, n’hi ha de moltes menes, i no són els més innocents els que, d’entrada, es proclamen com a redemptors.
Naturalment, els lectors i lectores que s’hagin pres la molèstia de llegir aquest articlet tenen tot el dret a dir: «No n’hi per tant»!
