TESTIMONI
D’ESTHER FERRÉ
VOLUNTÀRIA 1-O
Recordaré sempre l’1 d’octubre de 2017. Feia molt temps que ens preparàvem per aconseguir que la democràcia triomfés. Pensàvem que l’evidència d’un poble que vol votar s’imposaria i que tot seria molt fàcil, però no va ser així perquè les forces d’ocupació, «els piolins», ja eren al port de Tarragona des de mitjan setembre i la seva missió era precisament que no poguéssim votar.
Les xarxes bullien i teníem la consciència que si no manteníem oberts els centres de votació, la guàrdia civil els ocuparia. Així doncs, el dissabte 30 de setembre, vaig tenir clar que si volia votar havia d’implicar-me en la defensa del meu col·legi i cap a les sis de la tarda vaig anar carregada amb el meu sac de dormir, pel·lícules per muntar un cineclub i menjar per passar la nit. Vam esperar molt temps que arribés la clau de l’escola, ningú sabia qui la portaria, ni tan sols quan arribaria, però va arribar i molts voluntaris vam entrar a l’Institut Pons d’Icart disposats a passar una llarga nit de festa de la democràcia que seria l’avantsala del dia 1 d’octubre.
Es respirava un ambient d’esperança i compromís, semblava que tots aquells desconeguts ens coneixíem de tota la vida i tothom proposava coses a fer per passar aquella llarga nit. Cada cop hi havia més gent i molts s’apuntaven a la festa i deien que també vindrien a passar la nit. Hi havia un esperit de lluita per un futur que tots compartíem i que es feia sentir a l’ambient.
A primeres hores del matí va aparèixer una parella jove que ens deia que portaven el «cava» i, de seguida, vam saber que les urnes ja havien arribat. Vam preguntar si també portaven «coca» i ens van dir que sí. Ja teníem urnes i paperetes! Ens en havíem sortit!
No comptàvem amb tots els sabotatges al web de registre de votants que vam salvar de mil maneres i amb el suport de tants i tants informàtics anònims que se la van jugar perquè votéssim i que mereixen el nostre reconeixement. Centenars de persones eren davant de l’institut per defensar-lo –els meus fills també hi eren– i jo em sentia orgullosa de tota la meva gent, de tots aquells que posaven per davant de tot la possibilitat d’expressar-nos votant. El dia va ser molt llarg i els avisos que els «piolins» eren a prop o que havien entrat a l’Institut Tarragona i a altres col·legis repartint llenya, van ser constants. Era qüestió de treure’s les arracades i les ulleres i mantenir-nos fermes. No sé quants cops ho vam fer però estàvem segures que ningú no ens trauria d’allà.
Durant la jornada va venir molta més gent que es contagiava de l’esperit del dia. De sobte vaig reconèixer en Gervasio Sánchez i també un periodista de Reuters. Es feia molt estrany veure allí aquells fotoperiodistes avesats als llocs on hi ha conflictes armats. El fotògraf de Reuters em va dir: «Si passa alguna cosa, em truques i vindré». A la nit, quan ens vam retrobar, em va dir que la seva feina era anar on hi havia conflicte però que mai hagués pensat que hauria de trobar-se amb una cosa així, a casa seva. Estava molt emocionat…
Havíem votat i ens abraçàvem, sabíem que havíem guanyat. No sabíem encara amb quina mena d’estat repressor ens enfrontàvem, però… tornarem a votar, tornarem a guanyar i tornarem a vèncer, n’estic segura!