El Martí i Franquès, un oasi a les portes de la batussa

Per . Actualitzat el

TESTIMONI DE

LAURA CASAS

PERIODISTA

Recordo que cap a les 5.30 h ja m’estava a les portes del Martí i Franquès per fer connexió amb el primer informatiu de la ràdio. A poc a poc la gent s’anava concentrant a les portes de l’institut, sense apartar la mirada dels furgons policials que no paraven d’entrar i sortir, al costat mateix, des de la comissaria de la Policia Nacional. Era fosc i negre i tota la llum que hi havia era blava. Quan van obrir portes, tothom va entrar amb molta pressa perquè ja corria pel Twitter que el sistema queia constantment, i la gent volia votar. Vaig estar-me tota la jornada allà, amb aquella sensació que en qualsevol moment vindria la policia, sense saber quina. Recordo les consignes del llavors director de l’institut, el Jean-Marc Segarra, que feia una crida a una resistència pacífica. Va ser esfereïdor escoltar el company Josep Suñé explicant el que estava passant a tocar nostre, a la plaça Imperial Tarraco. Molts dels que feien cua per votar hi van anar corrents. Al Martí i Franquès no van entrar.