No sé si els que van predir que tindríem una tardor calenta van tenir en compte que, per calenta que sigui la tardor, l’estiu ho és més sempre. Perquè ho ha sigut molt, de calent. I no parlo només de les temperatures extremes —i en el nostre cas, humitat extrema— que hem hagut de patir.
A casa fins i tot m’han caigut els suports adhesius que tinc a la cuina per penjar les cortinetes. Són tan adhesius que feia temps que els volia canviar i no hi havia manera de desenganxar-los. Però, mira, allò que no passa en un any, passa en un instant i aquest estiu, a banda dels meus suports, també han caigut les caretes dels «garants» de la cohesió social a Catalunya. Bé, no de tots. Mentre uns s’han mostrat públicament traient llaços grocs, amb posat de dignitat que amaga la derrota, els altres —al servei dels primers— s’han cobert el cap amb màscares… antigàs? i s’han equipat íntegrament amb roba blanca, al més pur estil Ku Klux Klan. Mai l’activisme ciutadà havia exhibit tan poderío econòmic. Però vaja! Amb tot el poderío, a la formació Ciutadana se li ha començat a veure el llautó més enllà de la nostra soferta terra: mani-concentració contra la violència ambientada amb violència, gent que no suporta els que no pensen com ells i els agredeixen, excuses de mal pagador exculpant-se en ultres infiltrats que resulten ser afiliats al partit. Suposo que almenys el càmera de Telemadrid haurà d’admetre, si no ho sabia, que l’espanyolisme a Catalunya arriba al paroxisme de linxar algú per error. Com si no fos prou greu de linxar-lo sense error.
Val a dir que, a més dels suports de les cortinetes qui ha patit més la calor a casa, a part de jo mateixa, han estat les cortines de la sala d’estar. Només tenen sis anys i el sol les ha rostit. No és que hagin agafat el color daurat del pollastre a l’ast, és que han quedat febles com un paper de fumar. Les toques lleument i s’estripen. Jo, la veritat, ja no goso ni mirar-me-les. Quan hagi passat la tardor que, ho remarco, es preveu calenta, ja les canviaré.
I no sé si deu ser similar una cortina com un paper de fumar que una cortina de fum com aquestes que penja el govern espanyol —el d’abans i el d’ara, que oh decepció! ve a ser el mateix per a nosaltres—. Com ara quan diu que els catalans hem d’arreglar la nostra convivència en comptes de dir «Si t’he d’arreglar res jo, vas fi, Serafí». O com ara quan diu que s’ha de defensar la immunitat judicial espanyola en comptes de dir que es gastarà mig milió d’euros de tots per defensar el jutge Llarena. Com era allò de la divisió de poders? El govern no pot intervenir en les decisions judicials? Bé prou que hi va intervenir per fer empresonar la nostra gent. Això de la divisió de poders deu ser tan canviant com les euroordres de Llarena.
Aquest estiu el sol m’ha rostit les cortines i m’ha estovat el cervell. Per això a vegades ho veig claríssim i d’altres ben espès. Deu ser el fum de les cortines. Tant de bo a la tardor caiguin totes i el món pugui veure què hi ha al darrere! Ben tornats, estimats lectors!
