Del Déu salvador a la salvació de Déu

Per . Actualitzat el

En els dos articles anteriors he parlat del Déu creador i de la creació de Déu. M’he deixat coses en el tinter, i una de les més importants és la creació dels àngels, testimoniada clarament per la tradició bíblica, encara que amb influències innegables dels àmbits culturals on aquesta tradició va néixer i s’ha anat desenvolupament. I parlar dels àngels és parlar també dels anomenats «àngels caiguts», o rebels, que han rebut diverses denominacions, entre les quals sobresurten les de diables i dimonis.

Però parlar d’aquest tema és fer-ho també i principalment des de la perspectiva de Déu salvador, un Déu que no s’acontenta en donar l’ésser, via creació, a totes les coses, sinó que vol que totes les coses, cadascuna a la seva manera, participi de la seva naturalesa divina, una participació que arriba a la màxima expressió en la criatura humana. Aquest Déu que salva, ho fa, com en el cas de la creació, a través de la seva Paraula i del seu Esperit. Val a dir que, si  a nivell de creació, ja hem de parlar de «gràcia» (és a dir, d’allò que de cap manera és degut i, per tant, que és gratuït), ho hem de fer majorment de la salvació, que és on la gràcia assumeix el rang o categoria més elevada. Els cristians no ens cansarem de repetir que el nostre Déu és un Déu «que salva». És el que hem après de la nostra fe i és també allò que estem cridats a experimentar al llarg de la nostra vida de creients. I, en el nostre cas, quan parlem de Déu salvador, ho fem sense desviar la mirada del nostre Salvador, que és nostre Senyor Jesucrist, que ens ha salvat a través de la seva mort i resurrecció.

Naturalment, el tema que avui enceto és complex i necessita una ampliació. Però, des d’ara, invito els meus lectors i lectores que facin l’esforç de contemplar amb el cor agraït aquest món admirable de la salvació de Déu, un món on brillen d’una manera particular els «mitjans salvació» que Déu ha establert, entre els quals sobresurten els sagraments de l’Església i la mateixa Església com a gran sagrament de la salvació. Segur que, d’aquest tema, n’hauríem i n’hauré de parlar molt més: ho faré. Però des d’ara subratllo la perspectiva des de la qual hauríem i haurem de fer-ho, és a dir, des de la perspectiva de la contemplació que, sense excloure la mirada crítica, es deté primer en la valoració positiva molt semblant a la que aconsello en parlar de creació. Només una mirada d’aquesta mena ens farà aptes per assaborir-la.