Ho ha escrit Joan-Carles Mèlich (La prosa de la vida. Fragments filosòfics II, 2016, p. 93): “El diàleg no és la conversa. El diàleg té una finalitat. Dialoguem per arribar a un acord, a una veritat; dialoguem per a. La conversa, en canvi, no ens duu enlloc. En un moment o altre el diàleg s’acaba. La conversa és infinita”. Pensava en tot això ara que, en les circumstàncies polítiques que estem vivint i estem patint, es parla i es torna a parlar de la necessitat del diàleg com l’únic mitjà per a desbloquejar la situació; i és veritat, però em pregunto si els interlocutors del diàleg saben ben bé on volen arribar i si on volen arribar és prou just, en el sentit de la justícia que respecta els drets humans i els drets dels pobles, no només de la justícia que recolza en la legalitat vigent.
Penso que, de dialogar, en sabem ben poc. I l’absència de diàleg ha portat a molts carrerons sense sortida; per exemple, en els encontres anomenats ecumènics o en els enfrontaments, per suaus que semblin, dins la mateixa Església catòlica. El diàleg necessita, com a condició prèvia, que els interlocutors acceptin que l’altre té les seves raons a l’hora de defensar els seus punts de vista.
Aquesta condició és especialment important quan es tracta de dialogar amb la increença. En un altre lloc, escrivia: cal reconèixer que es pot existir sense Déu, és a dir, com si Déu no existís. És una evidència corroborada per l’actitud de molts conciutadans que es declaren ateus o agnòstics. I també cal reconèixer que es pot ser molt humà negant o ignorant l’existència de Déu: ho demostra una enorme quantitat de persones que, malgrat llur ateisme, s’han lliurat, fins a la mort, als interessos de l’humanisme. En aquest sentit, aplaudeixo David Jou (Cant espiritual) quan afirma: “De vegades diuen: «Sense Déu és impossible comprendre els humans». Em sembla exagerat dir-ho així: sense parlar de Déu es poden saber moltes coses, i trobar molt de goig en la vida, i treballar noblement per als altres, i postular hipòtesis de sentit ben plausibles. Però Déu és més: il·lumina tot això amb més força, ho situa en una raó més gran, en un horitzó vastíssim, dóna més intensitat al goig i el depura de miratges puntuals que després esclavitzen, continua donant sentit on tots els altres sentits queden truncats (…).
