Divendres passat hi va haver un acte literari i artístic a l’espai Santa Teca de Tarragona, impulsat pel company i amic Jordi Masalles Feliu, en el qual vaig tenir el gust de participar. Es va batejar amb el nom de «Dies de groc» i volia ser una expressió del sentiment que carreguem al cor des de l’1-O, a partir de la literatura, la música i la dansa. Val a dir que una de les paraules que més es van repetir en el transcurs de l’acte va ser «victòria». Per tant, senyor Borrell, sàpiga que el microbi està ben viu i no hi haurà antibiòtic que ens el curi, ni alcohol, ni aigua oxigenada ni mercromina que ens pugui tancar la ferida. No tenim sort amb els ministres d’Assumptes Exteriors, no en tenim! Borrell ens considera malalts i l’exministre Margallo, que ara no entenc per què, sembla que se’l consideri la bèstia blanca del ramat de bèsties negres contra Catalunya que governaven fins fa poc, va afirmar en el seu moment que Catalunya estaria condemnada a vagar per la galàxia pels segles dels segles. Amén, exministre. Em faria por trobar-li a vostè i al PP en aquesta galàxia, però no hi ha perill perquè, pel que es veu, només hi van a parar les nacions amb ideals que ensopeguen amb segons quins governs.
«Dies de groc» és un nom que podria englobar tranquil·lament tots els actes, centenars, que es fan diàriament a Catalunya per recordar a qui se li pugui oblidar que no ens aturarem fins aconseguir treure la nostra gent de la presó i que tornin els exiliats. O sigui, que es faci justícia. Justícia justa i no aquesta teranyina que van teixir els jutges i el govern del PP. Indestructible, semblava. Ara ja no ho sembla tant i fins i tot sembla que els teixidors hi podrien quedar atrapats.
El nou govern espanyol està fent gestos per atansar els presos a casa i espero que continuïn així per acabar-los declarant innocents. Crec que de tota manera, per molta justícia que es faci, res no els rescabalarà de tot aquest temps usurpat a la seva vida i a la vida de les seves famílies. Tancats, vilipendiats, vigilats, castigats i gravats en la seva intimitat. Quants afronts, Déu meu, per algú que no ha fet res i, sobretot, que no ha tingut un judici que l’hagi declarat culpable!
Amb tot, penso que ells, en la seva generositat a bastament demostrada, són conscients que el seu sacrifici no és en va pel que fa a la independència de Catalunya. I no només això: els ulls de tots els pobles d’Europa que desitgen l’autodeterminació estan posats en nosaltres, en els presos, en els exiliats i en la injustícia que patim, i s’emmirallen en la nostra manera de fer pacífica, mentre pensen, segur, que el somni es pot fer realitat. El microbi s’encomana. Almenys no ens avorrirem, perduts a la galàxia.