La Fundació Estela per a la Discapacitat de la Xarxa de Santa Tecla i la Càtedra que dirigeix el doctor Ángel Belzunegui han decidit impulsar una primera jornada el dia 29 de juny per tal de debatre sobre la inclusió de les persones amb discapacitat a les nostres comarques.
Fins a quin punt és necessari crear un espai de reflexió sobre aquesta temàtica? Quin és l’objectiu de la jornada?
Precisament aquest és l’objectiu central de la jornada, el de reflexionar entre professionals sobre la temàtica de la inclusió de les persones amb diversitat funcional. I en aquesta reflexió l’àmbit educatiu és fonamental, atès que és el sistema privilegiat de transmissió de coneixements i de formació en el sentit més ampli.
A qui va adreçada aquesta jornada? Per què en recomana l’assistència?
La jornada es dirigeix a les persones professionals del tractament de la diversitat funcional, i, per extensió, al professorat de tots els nivells educatius i al personal que treballa en l’àmbit de la inclusió socioprofessional d’aquest col·lectiu. També ens agradaria comptar amb la presència d’estudiants universitaris, futurs professionals que hauran de gestionar la diversitat funcional. 
En quin moment estem si parlem de la inclusió de persones amb diversitat funcional?
D’una manera global no hi ha dades per a ser optimista. Les persones amb diversitat funcional segueixen patint molts entrebancs a l’hora de posar en marxa un projecte d’autonomia personal. Moltes vegades es diu que la societat no està preparada per acceptar la diversitat funcional, i això encara que soni com un tòpic, malauradament és cert. Si la mirada és més sectorial, veiem tot un seguit de professionals i d’entitats específiques que fan molt i molt bé per assolir millors quotes d’inclusivitat, per exemple, en l’àmbit educatiu i professional. Tanmateix, es necessiten més connexions entre diferents àmbits socials i econòmics que puguin garantir una major i millor participació de les persones amb diversitat funcional en tots els àmbits ordinaris de la vida.
Les administracions públiques podrien fer més del que fan per aquests col·lectius? Tot és qüestió de diners?
És evident que sempre es pot fer més o, dit d’una altra manera, que mai és suficient. Tanmateix això no s’ha d’entendre sistemàticament com una demanda de més recursos, en aquest cas econòmics. També hi compta la sensibilitat social, i hem vist que en moltes ocasions precisament és el que més trobem a faltar. És clar que en determinades situacions es necessiten més recursos professionals i econòmics, de fet la diversitat mateixa de les persones amb diversitat funcional requereix avaluacions precises i del destí de recursos que puguin estar ben aprofitats. Però, com dic, aquí hi ha un problema més profund, que afecta l’àmbit axiològic: com tractem les persones amb diversitat funcional i com intentem que en aquesta societat hi entri tothom.
Fins ara el suport a les persones amb diversitat funcional s’ha fet molt des de les associacions i entitats sense ànim de lucre. Aquest model té futur?
I tant. El nostre model és un model mixt entre Administració i iniciativa privada social que en general dóna bons resultats a l’hora d’avaluar l’eficàcia i eficiència dels recursos destinats. Ara bé, pot haver-hi la temptació per part de l’Administració de traspassar tota la responsabilitat de la inclusió de les persones amb diversitat funcional a l’acció cívica, a les entitats privades, i això no garanteix un model integral d’inclusivitat.
Quins han estat els grans avenços en la inclusió de la diversitat funcional en els darrers anys?
El reconeixement dels drets de les persones amb diversitat funcional en l’àmbit internacional ha marcat un abans i un després en la situació d’aquestes persones arreu del món. Els increments de participació en tots els àmbits socials, particularment en garantir el dret a l’oci, a l’esport, a la cultura, etc. Posar el focus en l’autonomia personal també va significar una important fita en la demanda de normalització de les persones amb diversitat funcional… Però encara hi ha molt de camí per recórrer…
I quina haurien de ser els següents passos?
Garantir que aquestes persones puguin participar activament en tots els àmbits socials i molt especialment en l’educatiu, el mercat de treball i l’oci. D’una banda es necessita més vigilància per part de l’Administració per fer complir els drets de les persones amb diversitat funcional (per exemple, assegurant-se que les empreses reserven quotes de contractació); posant en marxa amb efectivitat la figura de l’ajudant personal que pot fer augmentar l’autonomia funcional; en l’àmbit educatiu, millorant els processos de l’escola inclusiva a través de recursos pedagògics que li donin suport, interns i externs als centres; assegurant la continuïtat en el sistema educatiu postobligatori i obrint la Universitat a cursos formatius específics; i en l’àmbit de l’oci, disposar d’activitats i espais inclusius en totes les activitats populars, com ara les festes, esdeveniments esportius, etc., espais dins de l’espai de festa o de l’esport, no aliens.
Algun dia podrem parlar d’una inclusió social total en el cas de les persones amb diversitat funcional?
Aquest seria l’objectiu cap al qual s’haurien de dirigir tots els esforços. En comptes de parlar d’inclusió social total, m’agrada més el concepte d’inclusió integral que abasta aquells àmbits que hem assenyalat i d’altres. No es tracta que una persona amb diversitat funcional faci tot el que fan altres persones, sinó que tingui la possibilitat d’experimentar les mateixes situacions sense entrebancs. Aquesta seria, des del meu punt de vista, la situació ideal.