La caiguda del govern del PP em va enxampar fora del país i de sorpresa. L’alegria de les seixanta vuit persones que viatjàvem juntes va ser un clam quan el dissabte al matí algú va donar la notícia. No sé si entre nosaltres hi havia algun del 2,9% de votants del PP a Catalunya que es pogués sentir malament per una ovació tan aclaparadora. A mi em va semblar que no, que tothom sense excepció se n’alegrava.
Tot i que ara els mòbils ho expliquen tot, m’hauria agradat viure-ho de més a prop. La sorpresa majúscula que la moció de censura presentada per Pedro Sánchez tingués èxit penso que ens va agafar tots desprevinguts, fins i tot als analistes polítics més experts. Però mira, aquí ho tenim! En setanta dues hores, Espanya ha passat de tenir un govern corrupte, prepotent i que se salta totes les lleis, pel que fa a Catalunya, a la llibertat d’expressió i més, a tenir un govern socialista, que ho arriba a ser gràcies als vots dels independentistes bascos i catalans. I de Podem, no me n’oblido. El PSOE no està lliure de corrupció, encara que no sistematitzada com la del PP; això vull pensar. De prepotent, s’haurà de veure; si tenen la unitat d’Espanya tan genèticament interioritzada com el PP, aviat ho sabrem. Ara bé, la repressió contra els catalans i la llibertat d’expressió hauria de ser el primer que capgiressin si volen que qualsevol que es tingui per progressista —a Catalunya, a Espanya, a Europa i al món— els atorgui un mínim de crèdit.
Aquests dies que s’expliquen tantes coses de Pedro Sánchez he sabut que no és gens valorat entre els barons i les baronesses del partit. «Este chico no vale, però nos vale», es veu que va dir Susana Díaz quan ell optava a la Secretaria General del PSOE. I que ha arribat on és gracies a casualitats, paradoxes i baixes de companys de partit. Res de particular perquè ja se sap que la vida, la política i el curs de la història estan fets de paradoxes i moments fortuïts. Jo no sé si val o no val, no sé què farà a partir d’ara i no sé si seguirà amb les seves declaracions, una de freda i una de calenta. L’hem sentit acusar el president Torra de xenòfob, racista i supremacista i l’hem pogut sentir dir, increïblement, que què passa si hi ha un sector d’Espanya que se sent una nació? No passa res! Amb tot, de moment li estic agraïda per haver-nos lliurat del PP i, si bé és veritat que primer em semblava de babaus donar-li suport sense demanar res a canvi, ara veig que treure el PP era prioritari. Una altra prioritat, emocional aquesta, pels que hem patit la seva arrogància, era veure canviar els seus posats de sobrats i omnipotents per cares llargues, amargades i, per resumir-ho, de «descabezados y liquidados». I això no acabarà aquí. Només diré, com Gonzalo Boye: avui pot ser un gran dia i aquí ho deixo.
Tenim suspens per als dies que venen. Quins seran els pròxims passos respecte a Catalunya? Haurem d’esperar a saber-ho. Però una cosa és clara: les majories que el PSOE necessita per governar no els les donarà el PP per raons òbvies. Ciudadanos tambpoc no li perdonarà mai que li hagi pres el triomf que ja assaboria, després d’haver escomès el PP amb l’únic objectiu de desestabilitzar-lo. Sense PP ni Ciutadans, el govern de Pedro Sánchez ens necessita imprescindiblement per poder governar. Parlar amb nosaltres i mirar d’entendre’ns és el que primer li cal fer. I no serà suficient, però per alguna cosa es comença.