No fa pas gaire que em plantejaren aquesta pregunta un grup de persones, interessades i interessants: em demanaven que els digués «de què ens hem de salvar». Jo vaig respondre com vaig poder, però, de la conversa, en vaig treure moltes lliçons, i miraré de fer-vos-en cinc cèntims.
En primer lloc, va quedar clar que volíem parlar de la salvació cristiana o, si voleu, de la salvació tal com en parla la Bíblia; i, en aquest sentit, vaig dir que la Bíblia, en parlar de la salvació, empra el mot grec soteria (del verb sothein, que deriva d’una arrel indoeuropea que vol dir «salut»). En la mitologia grega sotheria és una deessa menor, que personifica el concepte abstracte de sobreviure (estar al marge de desaparèixer): és la deessa del benestar i de la curació, per bé que s’associa a la deessa apolausis (personificació); i, en aquest sentit, fa referència, en primer lloc, a la supervivència del jo personal, malgrat els canvis i mutacions de tot tipus que l’ésser humà experimenta i, en segon lloc, a la supervivència més enllà de la mort.
Val a dir que la salvació, en el context grec, està molt relacionada amb l’ànima, tal com la imagina la religió grega, és a dir, com una ombra, de figura analògica a la persona, que sobreviu després de la mort de la persona. Aquesta idea fou aprofundida i desenvolupada pel culte dels misteris, segons la doctrina esotèrica de l’orfisme: l’home es compon de dos elements, l’un terrè i l’altre diví. La unió d’aquest amb el cos és contrària a la seva autèntica natura. La iniciació en els misteris i l’observança de llur disciplina l’alliberen de la llei de la reencarnació (metempsicosi). No cal dir que la temàtica sobre l’ànima assolí importància filosòfica amb Plató, que donà caràcter ontològic al mite òrfic de l’ànima presonera del cos. Plató concebé també l’ànima com a principi de vida, però aquesta concepció fou desenvolupada per Aristòtil, que rebutjà el dualisme de Plató i concebé l’home com una unitat substancial. L’ànima és una forma incorporada a una matèria, el cos; l’ànima, doncs, és l’acte primer (entelèquia) d’un cos que té la vida en potència, és a dir, la realització de la capacitat pròpia d’un ésser orgànic. Els neoplatònics continuaren la doctrina platònica de l’ànima com a pont entre l’intel·ligible i el món material. Tot i que els neoplatònics conservessin la idea de l’ànima com a principi de vida, iniciaren la concepció de l’ànima com una entitat personal, tal com la defineix el cristianisme que, quan parla de salvació, pensa bàsicament en la salvació de l’ànima.
