Amb llacets grocs no n’hi ha prou

Per . Actualitzat el

La detenció de Carles Puigdemont ha estat un cop de destral per a tots els independentistes. Ningú no s’ho esperava. I quan dic ningú em refereixo també als il·luminats (i il·luminades) que ara van de tertúlia en tertúlia alimentant la seva saviesa empírica. En aquests moments tinc sentiments contraposats. No puc dir ni que estic content ni que estic extremadament infeliç. L’expresident Puigdemont, persona que és molt hàbil i intel·ligent, sabia a què s’exposava sortint de Bèlgica. Per tant, vull pensar que la seva detenció formava part de les possibilitats previstes en el seu full de ruta. No vull creure que el CNI el va agafar desprevingut. I, al cap i a la fi, aquest era el desenllaç previst.
Però aquesta situació no es pot perpetuar ad eternum. Cal avançar i desfer el nus polític que ha acabat a les mans d’una justícia cega, sorda i ràpida (només quan li convé). És obvi que estic emprenyat. No només per la detenció de Puigdemont, sinó també per l’empresonament dels diputats. Crec que el jutge Llarena s’ha passat de frenada. Em sembla bé que estigui fent jurisprudència per fer minvar el suflé independentista, però, caram, ni 8 ni 88! Ja sé que em vindreu amb la retòrica de sempre, que si s’han violat les lleis i que si tots som iguals en un estat de dret. Aquesta lliçó ja la tinc apresa. El problema és que la justícia hauria de ser justa i implacable per a tothom. Es digui com es digui, sigui independentista o no. El jutge Llarena, en la meva humil opinió, s’està extralimitant. Quan vaig llegir les seves interlocutòries vaig quedar perplex i decebut perquè pensava que els seus fonaments eren realment indestructibles i indiscutibles. I resulta que no és així. Honestament, crec que el posicionament de la justícia espanyola (en aquest cas) no contribueix a la seva bona imatge. No podem estar acusant tothom del delicte d’odi per rapejar, fer tuits, dissentir del govern central o, fins i tot, de l’actuació policial i judicial. No podem convertir Espanya en una democràcia dictatorial. Estic cansat de tot plegat. Els «d’allà» ho judicialitzen tot i estan ancorats en la prepotència repugnant, i els «d’aquí» no tenen plans alternatius ni una ruta creïble definida. S’han enquistat en el greuge permanent i en el victimisme. Així, no arribarem enlloc. Els ciutadans volem estabilitat, recuperar les institucions i que desaparegui el maleït 155. Per això, cal altura de mires, intel·ligència i col·locar els interessos del país per damunt de les estratègies partidistes. Sí, buy viagra cheaper sí, és horrorós que polítics i dirigents socials estiguin a la presó i d’altres a l’estranger, però hi ha d’haver sortides possibles. Potser, en alguns casos cal donar a entendre que hem perdut per acabar cantant victòria. Només la intel·ligència i l’amor per Catalunya ens faran sortir d’aquest pantà farcit de trampes i que ens incita a la violència. Si no som capaços de formar govern ja, el millor és plegar veles. No podem atribuir la culpa de mantenir el 155 a Madrid. És únicament i exclusivament nostra. Els ciutadans –em refereixo també als independentistes – comencem a estar tips d’aquesta manera de fer i estar en la política. Els llacets grocs estan molt bé, però no n’hi ha prou.